03/03/2016

Contextualitzant el cas Nóos

3 min

Recordo, i no sense indignació, quan determinats col·lectius van carregar contra la celebració del mil·lenari de Catalunya adduint que no podíem estar orgullosos d’un passat que incloïa els almogàvers i altres violències. I és que tendim a jutjar fets passats projectant-los, segons com convingui, sobre el context actual. Les simpaties actuals barrejades amb aquest vici ideològic porten a situacions certament grotesques. Per exemple, considerar pacifista l’antiga Grècia, contraposant-la a la civilització romana, a la qual alguns consideren imperialista i descarnada. O, més de moda encara, estigmatitzar permanentment el passat colonial de molts països europeus. Posats a fer el ridícul imparcial i global, podríem assegurar que fins a meitat del segle XIX, moment en què es va patentar el clip, la humanitat sencera estava composta per una colla de curts de gambals —mira que no haver aplicat abans un descobriment tan senzill!

Però també tendim a descontextualitzar fets de períodes que hem viscut. La memòria és frívola. Un bon exemple el tenim en processos judicials que tracten esdeveniments que van tenir lloc fa un temps, però no tant. Tot ens sembla estrambòtic i adopta un caire absurd sorprenent: hem oblidat el context que envoltava els fets. Per això, de facto, podem assegurar que en països com Espanya la justícia és inexistent. Per la simple raó que s’aplica tard. Ho entenen bé els anglosaxons: “justice delayed, justice denied” (de fet, quan la justícia actua amb retard, li està sent denegada al ciutadà). Les sentències judicials, per ser exemplars i útils, han de ser ràpides. Altrament, en actuar fora de context, la població no entén la lliçó que es deriva ni del procés judicial ni de la sentència en qüestió. Doncs bé, això és el que està tenint lloc ara mateix amb el cas Nóos.

El fet m’ha vingut al cap arran de les declaracions del senyor Jaume Matas, el que va ser president de les Illes. No l’exculpo pas —no és cap angelet—. Però mirin què ve a dir: “Si em trucava el gendre del rei per proposar-me el subministrament d’un servei, havia de suposar que tot estava correcte. Què havia de fer?” ¿Volen una lògica més evident? Només els que obliden com funcionava l’Espanya d’aquells anys pot sorprendre’s del que diu Matas. Els hipòcrites també fan veure que es meravellen, evidentment.

Ara és fàcil criticar la monarquia —fins i tot s’està processant un dels seus membres—. Però hem oblidat que l’any 1994, a TV3, per haver penjat una foto de la infanta Helena en situació un pèl ridícula, el senyor Miquel Calçada va rebre una amonestació i l’expresident Pujol va haver de demanar disculpes a la casa reial. Era l’època en què tothom trobava normal que la infanta Cristina fos contractada per La Caixa —per cert, no sembla que fos resultat d’unes oposicions a les quals es presentaven centenars de candidats—. No s’hi val tanta hipocresia. Si qualsevol de nosaltres hagués rebut una trucada del senyor Urdangarin demanant ser proveïdor de serveis de la nostra empresa, l’hauríem atès encantats. Ens hauria causat una gran satisfacció tenir-lo de proveïdor. A més de comportar-nos una bona reputació i excel·lents connexions. O no?

Torno a l’escassa memòria que demostrem. No volem recordar que tot allò relacionat amb el rei i la seva família estava tocat per la gràcia divina de la Transició, per la impunitat més absoluta, per un ambient palermità aclaparador. Que oposar-se a les seves indicacions no et comportava cap pena, però sí passar a ser un pària dins de l’establishment. Un cop més, els que haurien d’informar de forma correcta no ho fan. ¿O és que cap d’aquests “grans rotatius” que ara s’aparten d’Urdangarin, fent-se els asèptics, els imparcials, no atenien trucades de la casa reial en què els indicava sobre què s’havia d’informar, i com? Segur que no atenen, encara avui, cap trucada de Madrid? Tampoc recordo ningú criticant com a suborn el regal que uns quants personatges de Mallorca van fer-li al rei en forma de iot —ridícula i cara emulació d’aquells presents que els indígenes, després d’haver dansat, li fan a la reina Elisabet d’Anglaterra quan visita una illa al mig del Pacífic.

Que molts van actuar malament en el cas Nóos i han de ser castigats? Sens dubte. Però fer veure, ara, que el senyor Urdangarin era un corrupte qualsevol que podia ser esquivat com si res és de falsos. Intentar desentendre’s de l’asfixiant ambient joancarlista que es respirava resulta ofensiu. I aquí, entre nosaltres, són massa els que pretenen ara dissimular aquella orgullosa Barcelona postolímpica, satisfeta de comptar amb una infanta que treballava en una caixa d’estalvis, “com qualsevol de nosaltres”.

stats