Les contradiccions de Colau i de l’independentisme

La política en minúscules és l’art de trobar les contradiccions i incoherències en els teus oponents i l’art d’invisibilitzar o naturalitzar les pròpies. La política en majúscules és la capacitat de transformar les coses pactant amb la realitat sense renunciar als ideals. És a dir, la política en majúscules implica algun grau de contradicció, que és el que explota o dissimula la política en minúscules. I després hi ha el cinisme autocomplaent de lluir les pròpies contradiccions com un signe de maduresa, un cop ja no hi ha manera de dissimular-les... En qualsevol cas, la qüestió és doble: ¿on poses el límit de les pròpies contradiccions i fins on estàs disposat a tolerar les dels altres?

Entre les contradiccions recents, la més sonada ha estat la de Colau acceptant els vots de Valls per poder ser alcaldessa. Valls té el dubtós honor de ser el primer dirigent socialista europeu que va començar a blanquejar el discurs de la ultradreta en el tema de la immigració. A més, en el moment de donar el seu sí a Colau estava al capdavant d’una llista associada amb Cs, partit que havia accedit al govern andalús en coalició amb el PP amb els vots de Vox. La paradoxa, doncs, és que Colau ha contribuït a blanquejar l’home que va blanquejar el discurs de Le Pen i el partit suposadament regeneracionista que ha obert les portes a Vox (que després Valls hagi estat foragitat per Rivera ajuda a empassar-se el gripau, res més). Colau ha considerat que és acceptable aquesta contradicció.

Però per minimitzar-la els comuns hauran d’esforçar-se. De moment ja han penjat el llaç groc a la façana de l’Ajuntament, cosa que al seu torn fa entrar en contradicció als seus futurs socis de govern, el PSC, que tanmateix ha deixat fer sense piular gaire. Aconseguit l’objectiu que no hi hagi un alcalde independentista, els socialistes s’ho poden permetre: mal menor, contradicció assumible. I què significa Valls per a ells? No deixa de ser un exsocialista camaleònic que ha trencat amb Rivera. Si cal, s’hi podran entendre. Pragmatisme per a un bé superior.

Quin és aquest bé superior? L’objectiu compartit (Valls, PSC i comuns) era evitar el mal major d’un alcalde independentista. Coincideixen en crear el marc mental que la independència és el problema, és el que fractura, en contra de la idea que el problema és la manca de democràcia. Els comuns també creuen que hi ha un problema de drets i llibertats, però per pragmatisme (aconseguir l’alcaldia) i en part per tradició ideològica (el vell esquema d’obrerisme contra nacionalisme) han preferit alinear-se del costat dels qui demonitzen el sobiranisme. La jugada els ha sortit bé i ha provocat, de retruc, que es veiés al carrer la pitjor cara de l’independentisme reactiu, de manera que Colau i els seus companys de viatge s’han pogut presentar com a víctimes de la intolerància i el sectarisme dels manifestants de la plaça de Sant Jaume. L’independentisme, que s’ha passat anys traient un milió de persones al carrer sense llençar ni un paper a terra i amb un somriure als llavis, ara en treu un miler que es dediquen a insultar agrament. El català emprenyat ha tornat i té cara d’independentista. Mal negoci. Això també és una contradicció que debilita i hipoteca el moviment per al futur, i que no respon gens a l’esperit d’uns presos gandhians: només cal recordar el discurs conciliador de Forn al ple o els al·legats finals de tots ells al Suprem. Res d’odi. Sempre mà estesa.

Com sempre, la partida política es juga en dos terrenys: el del bon govern i el de les idees. En governança, l’independentisme va coix al Govern i s’ha quedat sense Barcelona. En idees, malgrat la repressió, no hauria de desvirtuar ni un mil·límetre el seu sobiranisme inclusiu i profundament democràtic.

Més continguts de