20/09/2020

Com es convenç una societat masclista?

2 min
Entrenament del Casademont Saragossa

Després d’ajornar tres dels primers partits per culpa del coronavirus, la Lliga Femenina Endesa es va posar en marxa dissabte amb no poques incerteses. Cap equip del món tindrà una temporada convencional, però les dificultats que hauran de superar els conjunts femenins d’elit són preocupants. L’exigència competitiva i la dificultat logística d’organitzar viatges en temps de pandèmia és igual a la de les competicions masculines, però els recursos són inferiors. El fet de no ser considerat esport professional augmenta les dificultats.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les jugadores viuen amb neguit la situació i han començat a llançar el crit d’alerta sobre la seva vulnerabilitat. Marina Lizarazu juga aquesta temporada a Zamora. “Tan sols les lligues d’esport professional han tingut des del principi un protocol concret (i prou diners per complir-lo). Aquestes lligues d’esport professional tan sols abasten el futbol masculí (de Primera i Segona Divisió) i el bàsquet masculí ACB. Aquí és on comencen a sorgir-me moltes preguntes... On quedem la resta?”, es pregunta.

Reconeixements mèdics del Quesos El Pastor

“En temps de pandèmia tothom hauria de remar en la mateixa direcció i tenir protocols de seguretat ben estructurats. Per què cap lliga d’esport femení és considerada professional? Qui ho decideix? No ens dediquem en cos i ànima a l’esport que practiquem? Deu ser qüestió dels diners que guanyem? És que som culpables també de la bretxa salarial entre l’esport masculí i el femení? És perquè creuen que ens entrenem menys? És perquè creuen que ens hi esforcem menys? Deu ser perquè generem menys diners? És que som responsables també dels pocs diners que s’hi inverteixen per generar beneficis comparables?”, es qüestiona la jugadora, que visualitza una nova discriminació. “Ja no només hi ha una bretxa salarial i una falta de mitjans en l’esport femení, sinó que, a més, ara tampoc tenim els mateixos drets de treballar protegides i de protegir el nostre entorn”, resumeix.

El seu diagnòstic és tan cru com realista. “Si no competim, què farem llavors? De què viurem?”, demana Lizarazu, que acaba plantejant una pregunta clau que hauria de ressonar amb força: “Com es convenç una societat masclista del fet que ja n’hi ha prou, de tanta discriminació? Necessitem desaprendre i reeducar-nos en un nou món. No triguem vint segles més i engeguem un canvi. Prou de callar, renunciar i menystenir el poder de la nostra veu”.

stats