ABANSD’ARA

Una conversa amb Josep de Togores

Del reportatge de Gasch (Barcelona, 1897-1980) sobre Josep de Togores (Cerdanyola, 1893 - Barcelona, 1970) a La Publicitat (11/XII/1926). Fins diumenge vinent el Museu Maricel de Sitges presenta Realisme(s) a Catalunya 1917-1936, una mostra que després anirà a Valls (fins al gener) i a Olot (fins al març). Billar (1921), de Togores, és una de les obres exposades.

[...]

Josep de Togores s’anima davant les seves teles; esdevé vehement i apassionat; les ressegueix d’una a una amb les seves fines mans; n’indica les relacions de colors, formes, línies i masses, els traçats de la composició; ens parla de la distribució dels personatges damunt la tela, [...]. Ens fa notar la relació que existeix entre les figures i el fons, elements que es lliguen i s’uneixen insensiblement fins a formar un tot orgànic que no trenca l’harmonia del quadro [...] Entusiasmats, exterioritzem les nostres simpaties per l’equilibri i l’ordenació, per la geometria, que viu latent sota totes les veritables obres i que presideix totes les teles que contemplem [...] “Totes les escoles dels grans pobles d’art, Itàlia, Flandes, Castella, estan basades -ens diu- sobre el sentiment de les formes humanes” […] La nostra conversa esdevenint paulatinament un interrogatori, ens disposem a interviuar-lo purament i simplement: -Parleu-nos, si us plau, dels vostres primers temps a París, dels vostres debuts. -Els meus primers temps a París foren penosos, molt penosos; però considero les dificultats completament indispensables a la formació de tot jove artista. La vida fàcil, la manca de preocupacions, l’arribar i vèncer, són dissolvents per a la joventut. Vaig tenir la sort de trobar amics de debò, amics dévoués, sobretot en Max Jacob […] -Què opineu -li dic- del pseudo-neo-romanticisme que s’inicia pels Vlaminck, Rouault, Segonzac, etc. -S’inicia, en efecte, a Franca una reacció romàntica. Els promotors d’aquest moviment semblen ignorar que ens trobem en ple romanticisme des de fa cent anys, i als nostres temps fins les reaccions clàssiques són romàntiques. Hi ha diverses menes de romanticisme. Escolàsticament parlant, com a escola, és inadmissible. Seria, en efecte, una escola que no admetria ni la mediocritat ni la bestiesa; solament admetria els homes genials, perquè tots els genis són romàntics pel sol fet d’ésser genis. Res de més repugnant que la mediocritat romàntica, base de totes les baixeses. Picasso: Heus ací un cas de romanticisme autèntic, davant del qual cal treure’s el barret. -Quin anhel mena els vostres passos en la vostra carrera? -Em trobo un xic en desacord amb la meva època. Voldria pintar bé: bellament, com és profundament humà; voldria fusionar els descobriments moderns i fer-ne quelcom de sòlid i ferm que no decebi; voldria que el meu art agradés de tan clar i senzill alhora a les criatures i als intel·ligents; voldria fer realitzacions completes; voldria... en fi, divertir-me, com ho feia per exemple el gran Tintoretto, que fou entre els clàssics aquell que més comprengué que l’art, en el fons del fons, no és res més que una diversió [...]

Més continguts de