I de cop la realitat ens bufeteja

I de cop la realitat arriba i ens bufeteja. I aleshores ens adonem que no vivim en un país normal. Vegem-ho. Fa uns dies vaig perdre el mòbil, un Orange, i fets els tràmits per bloquejar el número vaig anar a Vic a adquirir-ne un altre. De manera molt amable, fins i tot m'ofereixen un nou aparell gratuït per fidelitzar-me. Res a dir. Quan arribo a casa, l'intento configurar i comprovo que no hi ha l'opció de la llengua catalana. Hi ha 18 idiomes, gran part dels quals amb menys parlants, però ni rastre del català. Torno a la botiga i demano si és que no hi ha models en català. Afortunadament, n'hi ha. Però no me'l poden canviar perquè no està previst. Si el mòbil tingués un defecte tècnic, cap problema, me'l canviarien; però que aquest aparell no disposi de la llengua pròpia de Catalunya no és cap defecte. Encara més, em diuen que la meva obligació, si volia un mòbil en català, era demanar-ho expressament. I m'ho diuen a Vic, la ciutat on, segons l' Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), el 96% dels ciutadans entenen el català i el 86% el saben parlar. Fins aquí l'anècdota.

Aleshores t'adones que no vius en un país normal. Que els castellanoparlants tenen la vida resolta. I et preguntes: per què un catalanoparlant ha de tenir una inferior qualitat de vida? Per què la seva identitat no ha de gaudir de les prestacions que el progrés tecnològic posa al seu abast? Tornem a ser en la llarga i fatigosa cursa d'obstacles. S'ha aconseguit que avui les televisions de Catalunya emetin en català les pel·lícules i sèries que ja hagin estat doblades per Televisió de Catalunya: la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació els en cedirà el doblatge. Però encara no es pot dir el mateix dels continguts dels DVD, i ja se sap el que passa a les sales de cinema malgrat la legislació aprovada i el bonrotllisme governamental. Per què l'estat espanyol no compleix el mandat constitucional de donar a la llengua catalana especial respecte i protecció?

I a més, per si això fos poc, hi ha encara qui es queixa de la presència del català a l'espai públic i l'acusen d'excessiu i d'invasiu, un tema habitual de les tertúlies nocturnes de certes televisions espanyoles. S'han adonat de l'excitació que els produeix parlar de qüestions catalanes. Fins i tot s'aprofiten d'una formació catalana, Ciutadans, que ni arriba al 3% dels diputats del Parlament, i els utilitzen com a preuats ariets del seu atrotinat espanyolisme uniformitzador promovent debats per confondre els espectadors de fora de Catalunya.

Cal dir d'entrada que les televisions privades tenen tota la llibertat per organitzar i difondre els seus missatges ideològics. La seva línia editorial es un dret legítim a respectar. Un altre tema és la veracitat dels fets amb què la sustenten, ja que sovint hi ha una falta de diligència en la comprovació de la informació. Naturalment, el resultat és funest. Per això caldrà contrapesar-ho amb la responsabilitat que se suposa que ha de tenir un mitjà públic, que per ser plural pot situar cada opinió en el seu respectiu aparador i per ser rigorós presentarà els fets amb exactitud. Ha de ser una obligació del servei públic de Televisió de Catalunya aportar dades veraces sobre els temes d'actualitat per a una adequada formació de l'opinió pública.

Vegem-ho amb un esdeveniment recent. El president de la Generalitat va dir textualment en el darrer ple: "Amb la meitat del pacte fiscal, Catalunya faria dèficit zero i encara sobrarien diners per no haver de fer els ajustos que estem fent". Això no és el pinyol d'un tertulià, i encara menys una improvisació. Darrere aquesta asseveració hi ha xifres, balances fiscals, informes... I demostra l'ofec econòmic a què l'Estat sotmet Catalunya. El ciutadà necessita rebre els fets que originen aquesta terrible declaració per poder opinar lliurement. I aquest és el paper dels mitjans de comunicació públics.

Els demòcrates sabem que la independència només arribarà quan la vulguin molts dels que avui encara no són independentistes. Cal esperar les seves decisions. Però aquest exercici només serà lliure si qui el practica disposa de tota la informació. Les proclames sense full de ruta són contraproduents perquè accentuen la por al que és desconegut. I cal conèixer el procés. Cal menys retòrica i més programa i contingut. Cal trenar complicitats internacionals en el moll de l'os d'Europa. Així el futur de Catalunya dependrà de la informació que els fets i la realitat aportin. Dependrà tant de l'indignat perquè adquireix un mòbil que no conté la llengua pròpia del seu país, com del ciutadà de Catalunya monolingüe en castellà desesperat perquè sap que l'asfíxia financera està limitant els seus drets. Sentiments i interessos que són la força que mou els pobles.