El cop d’Estat

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn contemplar repetidament, a través de la televisió, l’assalt al Congrés de diputats, hem pogut veure no només la cara autèntica del feixisme -el seu menyspreu per les institucions democràtiques, el seu odi envers els representants del poble, la seva brutalitat-, sinó també la fragilitat de la democràcia espanyola. L’intent de cop d’Estat ha estat possible per l’existència, dins les forces armades, de sectors ultres capaços d’arrossegar el país a una aventura de violència i intolerància, a la instauració d’un règim que asseguri la perpetuació dels privilegis d’uns quants a través de la supressió de les llibertats de tots. [...] L’episodi bàrbar i primitiu del 23 de febrer haurà servit, almenys, per fer-nos adonar que, tal com diu el secretari general del PSUC, “ens estem jugant aquesta cosa tan abstracta, però que Tejero ha fet tan concreta, que és la llibertat”. I ens cal, en aquest sentit, ser capaços d’una autocrítica. [...] Hem de reconèixer que molts, entre nosaltres, havíem subvalorat la possibilitat d’un cop d’Estat. Alguns, fins i tot, havien arribat a “teoritzar-ne” la impossibilitat, basats en l’argument -que pretenia ser “marxista”- segons el qual “la burgesia no té interès a enderrocar l’actual règim democràtic”. En subvalorar la possibilitat d’un cop d’Estat, no estàvem capacitats per veure quin era l’enemic principal. [...] Ara ha quedat en evidència que el dilema és democràcia o dictadura. L’opció que se’ns planteja no és entre aquesta democràcia que tenim, amb totes les seves limitacions i insuficiències, i una altra democràcia molt millor, sinó entre aquesta democràcia que tenim, amb la Constitució i l’Estatut, i el feixisme. [...] La dinàmica de tot cop d’Estat porta els elements més radicals a imposar-se sobre els més moderats, i si tenim en compte les tradicions hispàniques podem imaginar fàcilment on duria un cop d’Estat: a la persecució de les idees democràtiques, la derogació de la Constitució i l’Estatut, la liquidació física dels “enemics de la pàtria”, la instauració d’un clima general d’odi i de por, la generalització de la tortura, la implantació de la censura en tots els mitjans de comunicació, la violació constant i sistemàtica dels drets humans, la corrupció com a sistema econòmico-polític, la incapacitat i la barbàrie dels governants, l’abolició de les institucions de Catalunya, la prohibició del lliure ús de la llengua catalana, etc. Què cal fer? En primer lloc, promoure unes vastes conscienciació i mobilització ciutadanes a favor de les institucions democràtiques, donar prioritat a la defensa de la Constitució i de l’Estatut. Això implica, òbviament, una actitud popular de prudència i de responsabilitat. Però no hauríem de confondre la prudència amb la passivitat i el deixar-se-fer-tot-allò-que-ells-vulgin. Una cosa és triar el camí menys dolent possible en aquests moments i una altra és glorificar aquest camí com el millor que podem imaginar. [...]