El copagament arriba sense prou preparació ni prou explicacions

Davant la necessitat de recursos per finançar una sanitat pública de qualitat, la introducció del copagament pot resultar convenient per augmentar els ingressos públics, per tenir efectes dissuasoris davant del consum desmesurat de medicaments i perquè el ciutadà sigui conscient del seu cost.

La progressivitat -tenir en compte la renda dels pacients a l'hora de pagar- és a priori un criteri més equitatiu que la classificació actual entre pensionistes que no paguen res i població activa que paga part dels fàrmacs.

Però el copagament suposa el trencament d'un tabú que requereix molta pedagogia i una aplicació modèlica. És exactament la manera contrària a com s'han fet les coses a l'Estat, on ahir es va implantar el copagament per renda. D'entrada, des de Catalunya no entenem per què hem de patir un doble copagament. El mateix conseller Boi Ruiz va suggerir inicialment que l'euro per recepta es deixaria d'aplicar quan Rajoy decidís implantar el copagament. El topall màxim anual de 61 euros i l'exclusió de col·lectius amb menys recursos intenten evitar mals majors. En tot cas, la precipitació amb què el sistema s'ha introduït ja va quedar palesa en el col·lapse informàtic a les farmàcies de dijous, quan encara no havia començat el copagament segons renda. El ministeri de Sanitat ha tirat pel dret sense tenir en compte si es poden garantir topalls establerts, com ara que els ciutadans amb rendes de menys de 18.000 euros no paguin més de 8 euros al mes.

Després de contribuir a la confusió amb declaracions contradictòries, el Govern finalment ha decidit ajornar un mes el pagament de la part que li toca al ciutadà fins que la informàtica permeti garantir el procés. La solució pot ser caòtica, però no tant com arriscar-se a fer que el ciutadà avanci uns diners que no li toca pagar, amb la promesa d'un retorn futur.

En plena crisi, el copagament té sentit, però es podria haver explicat i es podria haver fet molt millor.