Per què estem en mans de polítics?

Han dit que demà, excepte els que teletreballin, la resta ja pot tornar a la feina. Però el nombre d’encomanats pràcticament no s’ha reduït. Si la cosa no va, d’aquí dues setmanes els hospitals i les UCI tornaran a estar col·lapsats. I llavors què farem, ¿tornar a parar-ho tot un mes? Sincerament i amb tots els respectes, aquesta no és una crisi política. És una crisi sanitària. Estem en mans de persones que no tenen ni idea de com s’ha d’actuar. No perquè siguin ineptes. Senzillament, perquè ni han estudiat per gestionar crisis semblants ni tenen els coneixements per prendre decisions que afecten la vida de moltes persones i que poden causar milers de morts evitables. És a dir, no tenen competències per a la situació que tenen entre mans. Els va gran.

Són moments en què la classe política hauria de posar el país i les decisions en mans d’altres. Crear una mena de comitè de científics, metges, epidemiòlegs, economistes, psicòlegs i sociòlegs i deixar-los que, durant unes setmanes, prenguin ells les decisions.

S’ha demostrat que totes les decisions preses fins ara han estat resultat de la improvisació, sovint resultat de negociacions entre socis de govern i oposició. Què carai fan els polítics fent política amb el nostre risc vital?

Ho sento, però quan un país està en guerra, els generals agafen el comandament dels exèrcits. I els polítics els cedeixen una part important de les decisions, ja que ells no són militars. En una guerra jo no voldria que un polític dirigís el meu batalló. Voldria un militar al capdavant perquè la meva vida està en joc.

Així doncs, en aquests moments no sé què fa un polític prenent decisions sobre la meva seguretat sanitària. I m’és igual que estiguin assessorats. Es tracta que d’això ni en saben ni és el seu negociat. Que facin un pas al costat i que, fins que això passi, decideixin persones competents en la matèria. Ens hi va la vida.