ara.cat

Quan encara no ens hem recuperat del tot de la gran recessió del 2008, sembla que ens aboquem a una de nova. Ara tenim una mica d’experiència per intuir per on poden anar les coses. Si repassem la història de la crisi anterior, en podem treure diverses conclusions.La primera és que en contra del que sentim aquests dies, de plantejaments una mica voluntaristes, normalment les crisis no són oportunitats de res. En els primers compassos de l’anterior crisi també es va parlar de repensar i refundar el capitalisme. Després tot això va quedar arraconat i sacrificat en l’altar de l’austeritat. La crisi va agreujar les desigualtats preexistents, i la recuperació macroeconòmica només les ha corregit parcialment. Els més precaris van patir molt més el xoc que els treballadors més protegits. Els decils més baixos de renda són els que més hi van perdre, i en canvi els de la part alta de la distribució de renda (el famós 1%) hi van sortir guanyant.Ara tornem a sentir a parlar d’oportunitat, i de repensar el capitalisme. Fins i tot un editorial del Financial Times de divendres parlava de reformes radicals, de redistribució i d’incorporar polítiques que, segons ells, fins ara es consideraven excèntriques, com els impostos a la riquesa o la renda bàsica. Abans de dipositar-hi grans esperances, valdria la pena mirar-se aquestes conversions sobtades amb un cert escepticisme. El caire que va prenent el debat europeu sobre els coronabons és un bon indicador de com, malgrat el sacseig, les inèrcies polítiques i els interessos creats són molt difícils de canviar. Si han d’arribar canvis profunds en la política econòmica que facin la sortida d’aquesta crisi una mica menys injusta que l’anterior, no cauran com fruita madura i en tot cas caldrà empènyer molt.[[QUOTE_BEGIN]]Si un govern d'esquerres a Espanya no és capaç de protegir la població més vulnerable, el que vindrà farà por[[QUOTE_END]]La segona lliçó de l’anterior crisi és que les conseqüències polítiques no són necessàriament immediates ni sempre previsibles. A Espanya, en un primer moment, la resposta política a la gran recessió fou la tradicional: castigar el partit del govern (el PSOE) i donar una majoria absoluta a l’oposició (el PP). En canvi, després que el canvi de govern resultés ineficaç per aturar la crisi, fou tot el vell sistema de partits el que va patir la sacsejada. En aquell context, a nivell espanyol, el descontentament el va canalitzar bàsicament el moviment de protesta del 15-M i Podem.En altres països el descontentament va portar a l’emergència d’altres tipus de partits, vinculats a la dreta radical. En un cert sentit, podem dir que després de la crisi va venir un moment populista en molts països. Marcat per lideratges o partits emergents, oposats a l’establishment tradicional i per una gran desconfiança (en part raonable, vista l’experiència) en els experts. Avui aquelles forces governen en alguns països, i en d’altres encapçalen l’oposició.Què podem esperar de la crisi que ve? És molt aviat per fer prediccions. La naturalesa de la pandèmia afavoreix, si més no en primera instància, un cert moment tecnocràtic. A diferència del 2008, l’origen d’aquesta crisi ens aboca, en major o menor grau, a confiar en els experts que ens n’han de treure tan sans i estalvis com sigui possible. No sabem quant durarà aquest moment tecnocràtic, ni quin abast tindrà. Però en aquesta crisi també hi ha altres elements una mica més preocupants. Sentir la salut i la vida amenaçades escampa una por ben comprensible, i permet que la ciutadania accepti sense gaires problemes un gir autoritari i securitari dels poders establerts. Potser després del moment tecnocràtic vindrà un moment autoritari.Malgrat tot, fa la impressió que si els estats (i la UE) són incapaços de garantir una protecció efectiva a la ciutadania, els sistemes polítics dels països més afectats poden patir molt. En el cas espanyol, passat el cicle anterior i amb Podem al govern, el primer candidat per canalitzar el descontentament serà, sens dubte, l’extrema dreta de Vox i la dreta radicalitzada de Pablo Casado. En un context de crisi, un govern d’aquesta naturalesa suposaria una amenaça seriosa per a la democràcia a Espanya i, més encara, a Catalunya.El govern espanyol hauria d’entendre que en la magnitud de la resposta social a la crisi que s’atansa s’hi juga no només la seva supervivència, sinó potser també l’estabilitat i pervivència d’una democràcia mínimament homologable a Espanya. Fins ara, malgrat la propaganda governamental, la resposta econòmica ha sigut tèbia i insuficient. Més feble, en tot cas, que la de la majoria de països del nostre entorn, menys afectats per la pandèmia. La UE i el BCE no hi ajuden gaire, però les servituds als interessos creats, i la rigidesa ideològica dels sectors més social-liberals i ortodoxos del PSOE, sembla que obstaculitzen la resposta necessària. Si un govern d’esquerres a Espanya no és capaç de protegir de manera efectiva la població més vulnerable, el que vindrà -probablement- farà por.

ara.cat

ara.cat

¿Del moment populista al moment autoritari?

Parlen les dones

“Margarita Robles: « A la Guàrdia Civil no hi ha insuburdinació »", a la portada d''El País'

Com pagar el lloguer si m’han caigut els ingressos pel covid-19

Els temporers de Lleida dormen al carrer malgrat el coronavirus

Trump trenca amb l’OMS en plena pandèmia