Una oportunitat de creixement
Una conclusió inevitable davant la crisi del covid-19 és que només alguna forma de govern global pot afrontar amenaces globals. L’ONU o l’OMS -símbols globals sense poder- només poden gesticular davant les grans potències nacionals. El repte del segle XXI és construir una governança mundial efectiva sense que això constrenyi ni violenti els drets individuals. La virtut, si se’n pot dir així, d’aquesta pandèmia és que accelera la imperiosa necessitat d’anar a l’una com a humanitat per anticipar-se a escenaris catastròfics en què està en joc la supervivència i el benestar de tots. És, en certa mesura, un assaig general de catàstrofe que, a l’afectar de ple el Primer Món i les altes esferes, no permet als poderosos mirar cap a una altra banda.
En totes les religions, però especialment a la Bíblia, les plagues s’han llegit com a advertiments que obliguen a desfer camins equivocats. Si els valors dominants en el model econòmic vencedor de la Guerra Freda sacralitzen la cobdícia com a font de riquesa i condició necessària de llibertat, el covid-19 -un avançat del canvi climàtic- ens força a entendre que només pensant en tothom ens podrem salvar nosaltres: que en la insolidaritat no hi ha futur; no hi ha ni hi haurà -en tots els sentits de la paraula- humanitat. I no és el mateix que t’ho prediqui Greta Thunberg que veure morir els pares i els avis aïllats i abandonats. Els grans derrotats d’aquesta crisi seran els països que fan apologia del “Jo first ”. I en sortiran reforçats -en termes comparatius- els més capaços de posar el bé comú davant de l’individualisme.
Passat el pic i creada una certa immunitat, voldrem fer balanç dels errors comesos i buscarem responsables. ¿Teníem prou informació per aturar el virus en la fase de contenció? En teníem de sobres. Però jo no m’acarnissaria en els responsables de carn i ossos: el que ens ha fet tan vulnerables a un organisme microscòpic són els nostres valors. És perquè ens aïllem i ofusquem en el nostre petit benestar, i volem veure alarmisme en les prediccions científiques, que veus com la d’Oriol Mitjà no han pogut influir en els que prenien decisions. Però és també perquè -reincidint en la falsa sortida de la Gran Recessió- continuem permetent que l’interès privat escanyi i precaritzi el públic. Ha calgut un virus sense vacuna per entendre que la desigualtat ens fa fràgils a tots. Com més desiguals, més “campi qui pugui”, i el que al final campa i ens mata és el covid-19. I serà aviat -si no n’aprenem res- la pujada del mar i de les temperatures.
Una part dels balanços acabaran dient que estalviar la mort d’uns milers de persones no justificava fer tant mal a l’economia. Els faran els mateixos que se’n van de l’Acord de París perquè no els deixa créixer com ells voldrien. Aturem-nos un moment a pensar en el mal que “l’economia” -això que ells anomenen “l’economia”- ens està fent a tots. Decidim-nos a decréixer d’una vegada en tot el que no necessitem per a res i, lleugers d’equipatge, comencem a créixer com a persones.
