Un corresponsal al Vaticà
Feia temps que s’havia promès, com a mèrit professional, que la felicitat no dependria d’allò que escrivia. Ho va decidir quan el director del seu diari, el De Volkskrant, li va comunicar que, com a premi per la seva bona trajectòria a la redacció com a cap de societat, la lleialtat a la capçalera i que si tomba i que si gira, l’enviava de corresponsal a Roma. L’encàrrec va ser molt precís: vull que cobreixis el podrimener del Vaticà i que publiquis tot allò que saps. No et guardis res al calaix, li va dir el director amb la cigarreta a la boca. En Wim van der Saar, a canvi de deixar Amsterdam i anar-se’n a Itàlia, només va demanar dues coses. Un pis cèntric per a la família -dona i dos fills- i que sempre tingués cobertura aèria. El director, poques setmanes abans de morir d’un infart dalt d’una bicicleta estàtica, li va dir que ja hi podia comptar.
En quinze anys furgant per les estances de Sant Pere, dinant amb cardenals i fent passadissos amb àngels i dimonis, Wim van der Saar podia dir, amb el cap ben alt, que no havia callat mai res. Ell, després de mesos de ficar-hi la banya, remenar documents i contrastar puntes i caps, havia tret la primícia sobre el cardenal titular de la Congregació de la Doctrina de la Fe que havia desviat molts milers d’euros d’un hospital infantil per arreglar-se el seu àtic de set-cents metres quadrats al Trastevere. Va ser també una notícia signada per Wim van der Saar la que informava de la negativa del Vaticà a l’ús dels preservatius a l’Àfrica perquè, si tenien gust de fruita, els nens famolencs se’ls podien posar a la boca. El ressò de l’exclusiva del De Volkskrant va ser planetari.
No tan sols per la informació, però, era un perdiguer temut per la cúria pontifícia. També les seves columnes d’opinió feien tremolar les columnes del baldaquí de Bernini. Intuïa com treure suc de tot, sabia la manera de clavar el fibló on més mal feia, tenia ofici. S’havia conjurat que, atès que la felicitat no depenia d’allò que escrivia, mai no s’autocensuraria. No volia arribar a vell i pensar, pelant-se la poma del sopar, que en una ocasió una història no havia vist la llum perquè no s’havia atrevit a publicar-la. No s’ho hauria perdonat. En tots els anys que feia que era a Roma, quan tancava la porta del despatx i se n’anava xino-xano cap a casa, tenia la satisfacció íntima que ningú no li havia parat els peus. Una altra cosa era, en canvi, quan posava la clau al pany del pis. En Wim van der Saar, abans de repartir petons a tothom, notava una fiblada diferent. Es mantenia fidel a no dir mai res que no pensés, de la seva boca no en sortia mai una mentida a la dona o als seus fills, però sentia una incomoditat creixent perquè s’adonava que hi havia coses que no les volia explicar. Anava a dir-les i callava de cop. Començava una frase i canviava de tema. El pitjor de tot és que no podia controlar-ho, ni entenia per què ho feia. Notava que s’autocensurava, que no hi podia fer res i que s’ofegava en la seva obsessió. Cada cop parlava menys i, tres mesos més tard, va decidir separar-se i anar a viure tot sol. Com a la feina, es va prometre que sempre seria sincer amb ell mateix.
