El covid i la convergència entre països rics i pobres

5 min

Hi ha un consens generalitzat que la pandèmia del covid-19 ha agreujat la desigualtat a l’interior dels països. El que no s’observa tan sovint són les repercussions que ha tingut en la desigualtat entre els estats, que ha evolucionat en sentit contrari a causa dels efectes desproporcionats del virus en les economies avançades.

Al començament de la pandèmia molts es pensaven que els països pobres en sortirien molt més perjudicats que els rics. Segons una enquesta feta el maig del 2020 pel centre d’investigació Initiative on Global Markets, la majoria estava d’acord que “els danys econòmics derivats del virus i els confinaments acabarien repercutint desproporcionadament en els estats de renda baixa i mitjana”. I els responsables polítics tenien una opinió semblant: la directora gerent del Fons Monetari Internacional, Kristalina Georgieva, assenyalava a l’abril que “de la mateixa manera que la crisi sanitària afecta més la població vulnerable, la crisi econòmica afecta més els països vulnerables”.

Es partia del supòsit que els països de renda baixa i mitjana serien víctimes de les seves carències en matèria de salut pública i recursos fiscals. Però les dades demostren una cosa molt diferent. En un document del juny del 2020, Tristan Reed, del Banc Mundial, i jo mateixa mostràvem que hi havia moltes més morts per covid-19 per milió d’habitants als països rics que als de renda mitjana i baixa, fins i tot si n’excloíem la Xina. A més, el curs de la pandèmia presentava notables divergències entre els països segons el nivell de renda.

Aquest patró s’ha mantingut, com vam mostrar en un comunicat del desembre: hi ha una forta correlació positiva entre la renda per càpita i les defuncions per milió d’habitants. I, tot i que podríem veure’ns temptats a atribuir aquesta conclusió a un error de les dades (és possible que els països pobres informin de les morts amb menys precisió), la magnitud de les diferències és massa significativa per passar-la per alt.

Per exemple, segons dades recents, el 28 de gener del 2021 hi havia 1.323 morts per cada milió d’habitants als Estats Units i 1.496 al Regne Unit, unes xifres que cal comparar amb els 712 de Sud-àfrica (el país més afectat de l’Àfrica), els 111 de l’Índia, els 107 d’Indonèsia, els 14 d’Angola i els 7 de Nigèria. Mentrestant, molts dels països llatinoamericans de renda mitjana-alta presenten uns patrons de mortalitat similars als registrats a Europa i els Estats Units.

Encara no tenim una explicació detallada d’aquesta tendència tan imprevista. Les primeres dades fan pensar que molts països de renda baixa s’han vist beneficiats potser per factors demogràfics (una població més jove, índexs d’obesitat més baixos) i pel que es coneix com a immunitat entrenada (el sistema immunitari innat es reprograma per lluitar contra una malaltia). Però encara resulta més sorprenent l’inesperat avantatge de què els països pobres han donat proves en el terreny econòmic.

Com demostra un nou estudi de l’economista i premi Nobel Angus Deaton, la desigualtat entre els països s’ha reduït a conseqüència de la pandèmia, si més no a curt termini. L’any passat, la renda per càpita va baixar més als països rics que als pobres, i això és el que ha donat lloc a una inesperada “convergència” entre els rics i els pobres. Que hi hagi més morts per cada milió d’habitants vol dir que no només es perden vides, sinó també ingressos.

També és molt important el fet que la Xina no estigui al capdavant d’aquesta tendència. Al contrari: si bé és veritat que els càlculs ponderats per població podrien indicar que la desigualtat ha augmentat lleugerament -perquè l’any passat la Xina (que ja no és pobra) va avançar algunes posicions-, s’observa una acusada caiguda de la desigualtat entre els països si no es ponderen les dades per població i no s’hi inclou la Xina.

La reducció de la desigualtat sol ser una notícia benvinguda, si més no en contextos caracteritzats per enormes disparitats en matèria de nivell de vida entre països en diferents etapes de desenvolupament. Tot i això, la trista experiència del covid-19 ens recorda que el com importa tant com el què. En aquest cas, la desigualtat no ha baixat perquè els països pobres s’hagin fet més rics, sinó perquè els rics s’han tornat més pobres.

Aquest tipus de convergència té unes repercussions polítiques inquietants. Tot i que, en termes relatius, els països de renda baixa i mitjana-baixa se n’han sortit prou bé, en termes absoluts les seves perspectives són cada vegada més fosques. Molts afronten ara l’augment del deute, un creixement més lent, la baixada d’ingressos procedents de les exportacions de productes bàsics i el turisme, i la disminució de les remeses de l’estranger.

A més, encara estan per veure les conseqüències a llarg termini d’un any de pèrdua d’ingressos i inversions en capital humà. Milions de nens (sobretot nenes) han perdut un curs escolar, milions de dones s’han vist privades d’assistència sanitària maternal i milions de persones han tornat a sumir-se en la pobresa.

Per acabar-ho d’adobar, ateses les característiques d’aquesta inesperada convergència, les economies avançades no tindran gaires ganes de destinar recursos als països pobres, sigui en forma d’ajudes directes i obertura al comerç i a les inversions internacionals, o a través de la condonació del deute. Preocupats per l’augment de la desigualtat interna, els estats de renda alta continuaran centrant-se en ells mateixos i prioritzant les necessitats dels seus ciutadans per damunt de les poblacions pobres del planeta.

La retirada dels Estats Units i Europa del món en desenvolupament obrirà l’entrada a la penetració d’altres estats, sobretot la Xina, que ja torna a créixer. Si l’accés als lucratius mercats occidentals esdevé insostenible a conseqüència de l’augment dels sentiments proteccionistes, les iniciatives sinocèntriques alternatives-com l’Associació Econòmica Integral Regional, un acord de lliure comerç firmat fa poc- poden resultar cada vegada més atractives per a les economies en desenvolupament i emergents.

Des d’un punt de vista més optimista, els baixos tipus d’interès que hi ha ara als Estats Units i Europa podrien portar a una “recerca del rendiment” que canalitzés fluxos de capital cap als països en desenvolupament. Però, en aquest cas, aquestes economies necessitaran unes institucions sòlides i una política ben meditada per garantir que les entrades de capital fomentin un creixement àmpliament compartit i la reducció de la pobresa, en lloc d’enriquir només una exigua classe alta.

El més important és que tots els països continuïn invertint en capital humà i millorin les seves institucions nacionals, tot i la falta de recursos. Moltes millores són qüestió de voluntat més que no pas de pressupost. Per exemple, per ajudar les escoles moltes vegades només cal assegurar-se que els professors es presentin a l’aula i que els alumnes puguin accedir als llibres de text necessaris.

Un ús eficient dels recursos disponibles i una gestió eficaç seran més importants que mai. Ara que els rics s’estan tornant més pobres, els pobres han d’agafar les regnes de la situació.