Crims i càstigs
No és necessari tenir dades a la mà per afirmar, sense por d’equivocar-nos, que existeix una part àmplia de la població que pensa que els immigrants il·legals que intenten botar la tanca de Melilla són un perill i han de ser detinguts al preu que sigui, incloent-hi la mort. És per això que la massacre de Melilla causa escàndol i repugnància, però només mereix una reacció oficial, per part del president del govern d’Espanya, Pedro Sánchez, que es limita a elogiar la feina de la policia, fins i tot quan aquesta feina ha causat entre 23 (segons el mateix govern) i 37 (segons diverses ONG) morts. Sigui quina sigui la quantitat, el més segur és que aquestes morts quedin impunes. Que els migrants il·legals mereixen una mort violenta és, tornem a dir-ho, una opinió estesa, amb la qual especulen els governants. Hi estava (presumptament) d’acord Jorge Fernández Díaz l’any 2014 quan, sent ministre de l’Interior, va ordenar (presumptament) la denominada tragèdia d’El Tarajal, que no va ser cap “tragèdia” sinó una altra matança a sang freda en què van morir 15 persones. Fernández Díaz mai ha hagut de respondre d’aquests fets, mentre que –per exemple– l’activista Helena Maleno es va veure en feines per demostrar la seva innocència quan va ser acusada de tràfic il·legal de persones. Només és un exemple.
Pedro Sánchez se suposa que no sintonitza amb l’opinió de Fernández Díaz, però no farà ni dirà res contra la policia marroquina després del gir que ha imposat a la relació d’Espanya amb el Marroc, un gir del tot favorable al règim dictatorial de Mohamed VI. Els socis d’Unides Podem i comuns s’empassaran, previsiblement, també aquest granot (les tèbies declaracions de Jéssica Albiach, dient no se sap què sobre racisme institucional, es poden entendre com una forma de cinisme), cosa que torna a retratar les esquerres espanyoles com a tèbies, gens fermes i extremadament ineficaces en la defensa dels drets humans més elementals. Sempre que es produeix una situació que pot dur a un enfrontament amb els poders de l’estat (justícia i policia, sobretot), tant el PSOE com el seus socis de govern reculen ostensiblement.
Parlant de drets i reculades, l’històric daltabaix que s’ha produït als EUA amb l’avortament ja ha estat celebrat i aplaudit per Vox, i és un avís d’una tendència (el retrocés en drets civils i llibertats ciutadanes, a canvi d’una suposada major seguretat) que ja està prou estesa arreu d’Occident, però que és ben possible que vagi en augment en els propers anys. Si a més s’hi suma un sistema polític corrupte, com succeeix a Espanya, el resultat és alarmant per a qualsevol idea de societat democràtica. Els mateixos que aplaudeixen que els migrants morin a Melilla troben d’allò més lògic que la Fiscalia no vegi cap indici de corrupció en la compra de mascaretes del germà de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. A una dreta envalentida hi respon una esquerra acoquinada, i si la crisi econòmica generada per la pandèmia i la guerra d’Ucraïna segueix fent-se notar, aquest decalatge pot anar encara a pitjor.
