¿De la crisi alemanya a la solució europea?
Encara és d’hora per dir-ho, però el preacord entre la conservadora Angela Merkel (CDU) i el socialdemòcrata Martin Schulz (SPD), amb el concurs també dels bavaresos de la CSU, per forjar un govern de Gran Coalició a Berlín després de més de tres mesos d’incertesa i paràlisi, no només pot servir per treure Alemanya de l’atzucac polític -i la consegüent incertesa econòmica- en què s’havia situat, amb el perill d’una repetició electoral en l’horitzó, sinó que també aporta un bri d’esperança per a la unitat i la governança europees. No en va tant Merkel com Schulz (aquest últim expresident de l’Eurocambra) són europeistes convençuts, cosa que els fa especialment conscients de la necessitat d’aplicar reformes a la UE per enfortir-la després del Brexit, la crisi dels refugiats i la crisi econòmica.
Del part d’aquesta negociació en pot sortir un executiu cohesionat i durador que sota el liderat -per quart mandat consecutiu- de la cancellera Merkel, i obeint a la voluntat dels seus dos principals impulsors, es podrà posar no només al servei d’Alemanya, sinó també del rellançament de la unitat continental. Si el motor econòmic europeu s’ho agafa seriosament, potser estem davant d’una autèntica novetat. Al final resultarà que la crisi alemanya podria ser el preàmbul de la solució europea. Certament, sense una Alemanya compromesa amb Europa, disposada a arriscar i a liderar-la, no hi ha sortida per a una UE estancada. Només Berlín pot fer quadrar socis -i veïns- tan poc europeistes, i tan poc fiables en qüestions cabdals com la dels refugiats o la de l’aprofundiment democràtic, com Hongria i Polònia. Un govern de Gran Coalició dona a Berlín, a més, un plus d’autoritat política al costat de la potència econòmica. Si al final també pot comptar amb el concurs francès, amb un Macron que també sembla disposat a jugar la carta europeista, potser sí que s’obre una fins fa poc impensable finestra d’oportunitat.
Però cal no pecar d’optimisme. La gènesi d’aquest tàndem Merkel-Schulz ha sigut molt complicada, i encara falta la lletra petita de l’acord. I, d’altra banda, caldrà veure com funciona i fins on arriba l’ambició europeista i la capacitat de generar consens polític i econòmic. En tot cas, la lliçó alemanya és que, quan cal, se superen les fronteres partidistes i es pensa en gran. Torna a ser l’hora de Berlín.
