De la crisi del deute a la crisi social?

Europa està a punt de caure en una greu crisi social. A causa de les repercussions de la recessió mundial en les finances públiques i de les mesures posteriors adoptades pels governs de la UE per recuperar la sostenibilitat del deute, estem davant de l'aparició del que alguns anomenen "el precariat". Segons Guy Standing, professor de seguretat financera a la Universitat de Bath i autor de The precariat: the new dangerous class, són dos els principals grups que componen aquesta nova classe social, formada per persones crònicament insegures: els joves amb estudis que somien un futur millor i els treballadors marginats de més edat que han perdut el seu estatus social i la seguretat material.

Tant se val si parlem de les multitudinàries manifestacions dels indignats a Madrid, dels enfrontaments al centre d'Atenes, dels aldarulls de Londres o les desfilades de l'Euro May Day -a les quals es van afegir 30.000 manifestants a Milà-: la gota que ha fet vessar el got han estat les grans retallades de la despesa pública com a principal resposta dels països membres de la UE per recuperar la confiança en els mercats financers. Amb un augment de l'atur juvenil que, des del 2008, ha pujat més d'un terç fins a assolir una mitjana europea del 20,4%, són sobretot els cada vegada més nombrosos joves desesperats els que es mobilitzen al carrer contra les polítiques d'austeritat. És un fenomen especialment evident als països més afectats pels paquets de mesures de sanejament pressupostari. Alhora, són sobretot els cada vegada més nombrosos treballadors de més edat en situació precària els que donen suport a l'ascens del populisme de dretes, contrari a la immigració i antieuropeu, en llocs com els Països Baixos, Finlàndia, Suècia, Àustria i França. Per aturar aquesta pèrdua de confiança en les institucions democràtiques, els europeus hauran de buscar la manera de conciliar, d'una banda, les necessitats a curt termini de la gestió de crisi del deute i, de l'altra, l'objectiu a llarg termini de fomentar la inclusió social en tota la UE.

Per desgràcia, l'arquitectura del redisseny recent de la governança econòmica europea (GEE) no omplirà aquest buit. Sens dubte, a primera vista la nova governança econòmica europea sembla tenir en compte tots dos desafiaments: fer front a la crisi del deute i mitigar l'impacte social de la crisi econòmica i financera. Prenent com a base l'estratègia de creixement Europa 2020 i el Pacte d'Estabilitat i Creixement (PEC) revisat, combina l'objectiu d'un creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu amb el de l'estabilització pressupostària i macroeconòmica a l'eurozona i la UE. Segons la Comissió Europea, Europa 2020 vol aconseguir alts índexs d'ocupació i productivitat i una forta cohesió social per garantir "la igualtat d'accés i oportunitats per a tothom durant tot el cicle vital". Desafortunadament, però, l'aplicació dels objectius d'Europa 2020 s'ha vist relegada i s'ha donat prioritat a les finalitats del PEC, l'estabilitat financera i la sostenibilitat del deute, que són predominants en l'arquitectura de la GEE i encara se subratllen més en el Pacte per l'Euro Plus. De total conformitat amb aquest èmfasi estructural, la majoria d'estats membres han aplicat fa poc reformes per reduir els costos dels sistemes de pensions i sanitaris i de cobertura de l'atur, sense tenir gaire en compte les possibles repercussions socials. La Comissió Europea ha respost a aquestes desproporcionades mesures en la comunicació sobre la conclusió del primer semestre europeu, del juny del 2011: adverteix als governs de la UE que "a l'hora de buscar la sostenibilitat del deute i aplicar reformes estructurals, [els governs] han de trobar la manera d'abordar l'impacte social dels canvis que actualment s'estan produint", i que hi ha un risc creixent de pobresa i marginació que exigeix amb urgència mesures proactives.

La pregunta és ara com es pot aconseguir que les mesures abordin el problema de la creixent exclusió social i la inseguretat a Europa sense perdre de vista la urgent necessitat de recuperar la confiança dels mercats financers. La resposta és triple: en primer lloc, les mesures per a la sostenibilitat del deute han de prestar molta més atenció a la generació d'ingressos addicionals, en lloc de donar prioritat absoluta a la retallada de despeses. Això ha d'anar de la mà de mesures per controlar la competència fiscal entre els estats membres. En aquest context, cal debatre com a opcions serioses la introducció d'un impost comú per a les transaccions financeres (en el sentit proposat per la Comissió Europea dimecres passat) o l'harmonització dels impostos de societats. En segon lloc, la Comissió Europea hauria d'animar tots els estats membres a fer avaluacions de l'impacte social de les mesures d'austeritat. La Comissió hauria de tenir en compte regularment els resultats d'aquestes avaluacions a l'hora de formular recomanacions específiques per a cada estat membre. En tercer lloc, el Pacte per l'Euro Plus es podria complementar amb la introducció d'un Pacte d'Inversió Social o un Pacte d'Estabilitat Social. Els països que s'adherissin a aquest pacte es comprometrien a donar prioritat a reformes relacionades amb els elements fonamentals d'un creixement inclusiu, com l'educació preescolar, el pas de l'escola al món laboral, la formació permanent, unes condicions laborals flexibles, l'equilibri entre la vida professional i la privada, l'ocupabilitat dels treballadors d'edat avançada, la integració social dels immigrants i la introducció d'un mínim de prestacions socials.

Per a l'aplicació d'aquestes reformes, s'hauria d'oferir als estats membres més afectats per la crisi econòmica un accés més fàcil als fons estructurals de la UE mitjançant la reducció del seu percentatge de cofinançament comunitari.