La crisi espanyola

La maltempsada d'aquests anys, tan occidental, tan europea, ens va fer creure que érem part dels efectes de l'onada iniciada en els mercats immobiliaris i financers nord-americans. Durant gairebé vint-i-quatre mesos vam sentir com els dirigents estatals afirmaven seqüencialment: a) que Espanya no estava en crisi; b) que si la crisi era forta, Espanya estava en condicions de sortir-ne mitjançant polítiques anticícliques (pla E); c) que malgrat que sí, que finalment la crisi ens enxampava, Espanya tenia el sistema financer més sòlid del món; d) que si bé el sistema financer estava en crisi, el FROB solucionava els errors comesos per les caixes de les perifèries, fonent-les i bancaritzant-les; e) que el sistema financer s'estava ensorrant, llevat de dues o tres excepcions, però que Espanya mai no seria intervinguda.

Durant cinc anys llargs Espanya ha estat al paire. El signe fonamental de la crisi espanyola és precisament aquest: fa l'efecte que Espanya no sap on va. Fins i tot els catalans parlem de crisi com si no n'haguéssim de sortir mai més, com si els problemes financers de bancs, de caixes i d'administracions públiques haguessin esdevingut una llosa psicològica insuperable per a persones que en altres circumstàncies haurien demostrat una gran capacitat de pilotatge, però que en les actuals tan sols poden navegar a la vista, i gràcies. Al darrere d'aquest desastre hi ha la seqüència descrita més amunt: haver arribat a creure les mentides o les mitges veritats pròpies.

Espanya va oblidar d'on sortia la prosperitat de l'última generació. Des del 1980 fins a l'any 2007 hi ha dos corrents que s'entrecreuen i que s'alimenten l'un a l'altre: la Transició i el creixement econòmic sostingut. La democràcia espanyola va néixer sota el signe de la crisi econòmica. Aquest fet va afegir gravetat i responsabilitat als homes i a les dones d'aquell temps, que van tirar endavant el somni democràtic de l'Estat naixent. La crisi va fer que tothom, en la mesura de la intel·ligència i del patriotisme respectiu, es comprometés amb la democràcia i amb la superació de la crisi. Els pactes de Toledo en són un bon exemple. Immediatament, Espanya es dotà del somni europeu, abandonà l'antioccidentalisme i s'afegí a l'OTAN i a Europa. La crisi era duríssima, però hi havia somni, compartible fins i tot per les diferents nacions que uneixen l'Estat. Dit a la manera dels constitucionalistes nord-americans, una manera que a mi m'agrada, hi havia sentit del propòsit compartit.

Van venir els anys de la prosperitat, els anys dels fons europeus a dojo. Van ser els anys també de la consolidació de l'espoli fiscal català. Els anys del mal anomenat esclat turístic, perquè de fet el turisme a l'engròs és una de les herències vives del desarrollismo dels anys 60 del segle passat (per cert, el mosquetó al qual l'Estat s'agafa per salvar els mobles, cinquanta anys després). Sobre aquest panorama tan estantís, perquè depèn de la riquesa aliena, l'Estat bastí les falses classes mitjanes que han prosperat durant els darrers vint-i-cinc anys: les que consumien, les que s'endeutaven, les que participaven del país en el qual tot havia canviat tan de pressa que el passat, que vol dir el que Espanya havia estat abans del 1980, amb prou feines si servia per a una sèrie de TVE. L'onada de l'oblit no respectà ni el valor de la Transició. Aquell construir junts, aquell sentit del propòsit, esdevingué fútil. Tant, que la imatge dels treballadors de Lehman Brothers sortint de la seu novaiorquesa de la companyia va provocar el somriure displicent de molts: pobres americans, qui els ha vist i qui els veu. Va ser l'època en què el president del govern estatal feia el valent no aixecant-se davant de la bandera del principal aliat militar de l'Estat. Quina gràcia. La crisi del 2007 enganxà Espanya sense capacitat de reacció i sense somni compartit, en plena festa. D'aquí la negació tossuda de la realitat.

Ara, quan tan sols queden els fons que surten de les exhaustes butxaques catalanes, quan les classes mitjanes comencen a fer figa, quan les mentides tenen nom de banc fallit i és ben clar que es finançaren desastres infinançables, ¿què ens queda? L'any 1980 la crisi era duríssima. Hi havia somni, tanmateix. Avui ni el somni europeu, ni la força del somni democràtic de la Transició, ni l'espai compartit que era el terreny de joc constitucional, ni res de res. Catalunya no s'ho pot mirar resignadament. No podem caure en l' spleen espanyol. Nosaltres no ens podem permetre ser part del que és pitjor de la crisi espanyola: pensar que no hi ha futur fins que no ens treguin les castanyes del foc. Nosaltres no tenim ànima de captaire. Seria tant com admetre la derrota, la rendició final.