Una crisi que en tapa d’altres
En política, les coses –tampoc– no són el que semblen. Agreujat, en aquest terreny, perquè, tal com va escriure Arthur Miller, la política té molt a veure amb l’art d’actuar: la tragèdia, el vodevil, la farsa... I la crisi de govern d’aquests darrers dies està tan plena de dobles i triples lectures que crec que ni els qui l’han protagonitzada en primera línia deuen tenir totes les claus del daltabaix.
PER QUÈ, si poques hores abans de l’esbatussada, el mateix president Aragonès afirmava que tot el Govern –inclosos els consellers de Junts– funcionava com una seda, va ser tan decisiu el que va dir el portaveu de Junts? ¿Realment era un afront insuportable que Albert Batet li digués que si no es complien els acords d’investidura, seria de rigor sotmetre’s –com d’altra banda havia promès– a una moció de confiança? ¿De veritat que aquest desafiament retòric, perfectament coherent amb el que ha estat la posició de Junts des del principi i explicable per la necessitat de mantenir un perfil propi dins de la coalició, és el que va fer esclatar Aragonès? Quantes mostres de deslleialtat i desconfiança encara més desafiants que aquesta no havia demostrat ERC quan formava part d’un govern presidit per Junts?
JA NO M’ESTENC a valorar els escarafalls de la resta de partits –i bona part dels mitjans de comunicació i d’organitzacions unionistes com Foment del Treball– per la seva constant mostra de cinisme dedicant-se tothora a atiar la desunió del Govern, i que, un cop posada la coalició al límit, s’estiren els cabells en públic i, ben segur, ho celebren en privat. Fer cara de compungiment perquè el Govern és poc estable mentre per sota no s’ha parat de voler-lo fer tombar no es pot dir que pugui sorprendre. Però sí que posa en evidència una determinada manera d’entendre l’arribar al poder.
JA FA TEMPS que en aquest joc dels disbarats en què s’ha convertit la política catalana n’hi ha molts que diuen el contrari del que volen i fan. Ho hem vist en les crides d’ERC a la unitat i la lleialtat al Govern mentre, alhora, es burxava en la divisió interna de l’adversari amb una clara voluntat de fer trontollar el soci de la coalició. Probablement, també es podria dir que Junts necessitava fer notar la seva discrepància estratègica amb ERC per bé que s’empassava un gripau darrere l’altre per no sortir del Govern. Qui reclamava confiança i lleialtat no feia altra cosa que posar-la a prova, qui marcava distàncies públicament ho feia per justificar la continuïtat al Govern.
L’HISTRIONISME exhibit pel president Aragonès amb la seva reacció per la intervenció d’Albert Batet és difícil d’interpretar. Què volia aconseguir amb la humiliant posada en escena dels consellers fent-los confessar que no sabien res del desafiament de Batet, expulsant una de les figures més fortes de Junts al Govern o amb una compareixença pública dimecres gairebé a mitjanit no pas per informar del tancament de la crisi sinó per simular autoritat quan encara tot estava per tancar? Suposar una pèrdua del control seria impropi d’algú que presideix un govern. Suposar un càlcul partidista forçant un torcebraç amb Junts per debilitar-lo dins del Govern seria d’una imprudència insensata. Suposar que es buscava la ruptura del Govern per justificar noves aliances polítiques seria d’un risc incomprensible.
LA MEVA sospita va per una altra banda. Tinc la impressió que el president Aragonès, amb aquesta crisi de govern, n’estava tapant d’altres. Primer, la crisi pel ridícul de la seva proposta d’acord de claredat, una iniciativa que, en segon lloc, havia de tapar l’absoluta inoperativitat de la taula de diàleg i que Madrid tardava mitja hora a tombar. I tot, en tercer lloc, per tapar la renúncia al Primer d’Octubre. Quin gran sainet!
