El crispavirus
MadridYo aprendí que la mayoría de las veces
Las cosas no son lo que parecen
Que somos una especie, que se especializa en mentir
Para así construir un porvenir con mentiras
Cuántas veces hacemos desaparecer
Con solo una frase lo que no quisiéramos perder…
Danay Suárez és una cantant cubana de 33 anys que escriu i compon cançons que, com Yo aprendí (2017), són poemes molt recomanables d'escoltar aquests dies.
El debat polític a Espanya revela que el virus de la crispació, el crispavirus, continua present al cos, és el que els demana el cos als nostres polítics.
El Partit Popular vol convertir el 8-M –el suport i la participació activa de les forces que formen la coalició governamental en les manifestacions del Dia Internacional de la Dona Treballadora– en el seu 11-M particular, és a dir, en una reedició –en aquest cas contra el PSOE– del que va passar amb l'atemptat jihadista de l'11 de març del 2004 que va causar la mort de 192 persones a Madrid. Vox, per la seva banda, vol esborrar el govern del mapa immediatament, promoure l'enjudiciament penal de la seva conducta en la gestió de la crisi del coronavirus i substituir-lo per un "govern d'emergència nacional".
Fa l'efecte que qualsevol que fos el comportament del govern, el guió d'aquests dos partits ja estaria igualment escrit: és a dir, el crispavirus atacaria de totes maneres. Perquè les dues forces polítiques consideren el govern de Pedro Sánchez un govern okupa. Per definició, un govern okupa, il·legítim per se, ho havia de fer tot malament.
El govern s'hauria de prendre totes aquestes coses a benefici d'inventari, un concepte jurídic que en el llenguatge col·loquial es fa servir per dir que algú no es pren gaire seriosament el que li diuen o que no li preocupa gaire.
Excepte en un aspecte. És el que hi ha. En altres paraules: aquesta és la realitat política i cal bregar-hi.
Per això el govern no s'hauria d'aïllar en una torre d'ivori –això va ser precisament el que va fer José María Aznar quan va decidir l'11 de març del 2004 que l'atemptat jihadista era obra d'ETA– i hauria de mantenir contactes individualitzats, per videoconferència, amb tots els líders polítics. Pedro Sánchez ha d'escoltar el que li han de dir i ells tenen el dret posterior de comunicar les seves impressions.
Això en el nivell de les relacions entre el president, que és també president del PSOE, i els altres líders polítics. I també amb els presidents de les comunitats autònomes, no només de manera formal, com, segons sembla, ha fet fins ara.
Hi ha un altre pla: el parlamentari.
La presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, Nancy Pelosi, ha anunciat la creació d'una comissió especial per supervisar la gestió de l'administració Trump del paquet d'ajudes de 2 bilions de dòlars que han aprovat el Partit Republicà i el Partit Demòcrata a les cambres.
Pelosi ha explicat que aquesta comissió s'inspira en l'òrgan de supervisió creat després de la Segona Guerra Mundial: dirigit pel llavors senador demòcrata Harry Truman, va vigilar com es van adjudicar els contractes de Defensa de milers de milions de dòlars.
La presidenta de Congrés nord-americà també ha donat suport a la creació d'una comissió independent per revisar l'origen i la propagació del coronavirus. Però va assenyalar que mentre que era urgent supervisar la gestió dels 2 bilions de dòlars, revisar el que ha passat corresponia a un moment posterior.
Aquesta metodologia també es podria posar en marxa a Espanya. El Parlament ha de tenir un paper en la gestió i la concessió d'ajudes econòmiques, financeres i socials sense precedents en la història espanyola, europea i mundial, un programa que només acaba de començar perquè la catàstrofe econòmica exigirà una continuïtat els pròximes mesos i anys.
A Yo aprendí, la cantant Danay Suárez acaba així:
Yo aprendí a no burlarme de nadie con arrogancia
Porque yo no sé cuáles serán mis circunstancias
Yo aprendí que la calma es buena consejera
A la hora de tomar decisiones certeras
Que yo no soy la más lista
Pero con el oportunista, debo ser una fiera
