Dimarts passat el Parlament va derogar la que hem anomenat Llei de símbols. Una llei difícilment concebible en estats de dret. Per ser contrària a qualsevol sensibilitat democràtica, per voler prohibir fins a l'absurd o pel perill que suposa un explosiu en mans dels insensats.
És, per tant, una bona notícia, que es comenci a restituir l'estat de coses que el govern de Bauzá va pervertir.
La Llei de símbols es va derogar sense cap vot en contra, la qual cosa ja evidencia el desencert de la majoria parlamentària quan l'aprovà a instàncies del cap del Govern d'aleshores. En la mateixa sala en què es va aprovar, ara no hi ha ningú que l'hagi defensada públicament; ni els diputats del PP que mesos abans l'havien defensada.
Així i tot, una bona porció de protagonisme de la sessió de dimarts passat la van tenir els diputats del PP, que, en el moment de passar a la votació, abandonaren la sala per a no haver-se de posicionar. Diuen que la qüestió dividia els populars entre els que volien votar a favor de la derogació i els que volien votar-hi en contra. Davant la possibilitat de mostrar, amb els vots, discrepàncies internes sobre aquest tema, optaren per anar-se'n en guarda i varen deixar de complir una de les seves obligacions com a parlamentaris. Pitjor el remei que la malaltia. Feren, crec, un mal favor al prestigi social de l'activitat política, a la reconducció del partit a què pertanyen i a la seva imatge personal.
En abandonar la sala es convertien en el millor reflex del gregarisme més denigrant, de l'actuació acrítica dels polítics respecte a les ordes dels partits. No deixen de convertir-se, de manera més ostensible que mai, en un argument dels qui es pregunten sobre la utilitat dels parlaments. Si cada grup polític actua i vota de forma monolítica, sense tenir en compte què pensa cadascun dels diputats i sense escoltar ni deixar-se influir pel debat parlamentari, n'hi hauria prou amb un membre de cada grup amb un vot que tengués un valor proporcional als vots obtinguts en les eleccions.
La Llei de símbols era una aberració. Era una norma feta en contra de molt i de molts i a favor de ningú assenyat; una retallada insultant de la llibertat, bàsicament contra un símbol (la quadribarrada, enllaçada o desenllaçada) que apareix de manera insistent en la tradició d'aquestes Illes, sovint gravat en pedra. Pot simbolitzar un espai territorial i històric que podria ser independent o estar integrat en una estructura administrativa superior que el reconeix. O, simplement, representar la catalanofonia. Forma part dels nostres passat i present simbòlics. Actualment pot representar el que tenim en comú tots els territoris que compartim història, cultura i llengua. En aquest punt és d'on neix la voluntat d'alguns d'esborrar-lo, de renunciar a quelcom que és nostre, només per a poder negar que el compartim amb altres, de fer-nos petits i insuficients. I per a dur-ho a terme val tot. La falsedat, la simplificació mentidera... i quan això s'alimenta de la ràbia el resultat és un monstre.
Només l'autoritarisme del líder, la por i l'anul·lació de la voluntat i la renúncia al pensament crític pot explicar que s'aprovàs, com tantes altres coses que s'aprovaren (i provaren) durant la legislatura passada.
I, com els lèmmings que es precipiten en fila pels penya-segats, optaren per la desfilada, en lloc d'aprofitar l'oportunitat de reconduir el partit cap a posicions més poc insensates o de demostrar que són uns diputats amb pensament, que en el seu partit existeixen sensibilitats i parers diferents –bé hi deuen ser entre els seus votants.
I una pregunta que encara ens podem formular és per què, després de veure les conseqüències d'haver aprovat la Llei, fins i tot des del punt de vista dels interessos electorals, n'hi pugui haver que volien oposar-se a la derogació. Crec que una resposta, que no deu ser l'única, la trobam en una rèplica d'un personatge de la trilogia fílmica 'Welcome in Vienna' (1982-1986, dir. Axel Corti) que diu que els jueus sempre seran perseguits perquè els altres “no ens perdonaran mai el mal que ens han fet” (ho podem trobar citat a 'I tu no vas tornar', 2015, de Marceline Loridan-Ivens). De la mateixa manera, dins l'Estat espanyol sempre hi haurà anticatalanisme perquè mai no serà capaç de reconèixer la injusta persecució secular contra la nostra llengua i la nostra cultura, sempre en serem culpables. I així mateix es comportaran molts dels qui votaren a favor de la Llei de símbols.
