Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article del periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) aparegut demà farà anys a 'La Publicitat' (6-II-1923). El llibre Per França i Anglaterra (A Contra Vent, 2012) de Joan Safont tracta dels aliadòfils catalans en la I Guerra Mundial. Caricatura de Rovira i Virgili per Jaume Passarell (Badalona, 1889 - Barcelona, 1975).
[...]
Dins una Catalunya sense política internacional, cada català pot ésser allò que més li plagui: francòfil, anglòfil, germanòfil, turcòfil i tot. Només posaríem un límit a aquests sentiments: i és el no traspassar les conveniències d’expressió ni apel·lar a les injúries quan hom parli dels pobles que no entren dins la pròpia devoció personal. Si la política exterior del Catalanisme ha d’ésser fixada, cal fugir del perfil d’una fixació unilateral. Catalunya no ha de prendre cap orientació, en aquest sentit, que no sigui a canvi d’alguna cosa. En aquesta matèria cal adoptar el principi de Mussolini [llavors ja president del Consell de Ministres del Regne d’Itàlia], per bé, és clar, que donant-li un altre matís: res per res. No tenim la pretensió que Catalunya sigui avui una força internacional. Però té el seu pes, té la seva vàlua, tant en política, com en cultura, com en posició geogràfica. I el pes que tinguem, poc o molt, ens l’havem de fer valer. Tan equivocada com l’orientació puerilment francòfila d’alguns catalanistes ens semblaria l’orientació anglòfila que altres catalanistes proposen, si no anés acompanyada de compensacions nobles i honestes. Quines són les simpaties cordials de la majoria dels catalans, tots ho sabem, i prou que es demostraren durant la Gran Guerra. Però una política internacional definida no pot descansar solament damunt motius sentimentals. Tant per tant, els catalans ens decantaríem cap a França. Però si a canvi de la simpatia nostra no rebéssim dels francesos altra paga que la del desdeny i la dels afalacs als nostres enemics, el Catalanisme no podria mantenir una actitud francòfila. Per damunt de les simpaties personals, els catalanistes posaríem l’interès nacional. Després del superior interès humà de la justícia, el més fort interès dels vers nacionalistes és el de la Nació.
