¿Una crònica de la família reial o un mesurat retrat a l’oli?
‘EL PAÍS’ desgranava ahir com ha viscut la pandèmia la família reial. Era una peça extensa que tenia un problema de base evident: només mostrava el que Felip VI i el seu equip volien enseyar. Més que una crònica, es tractava (inevitablement) d’un retrat a l’oli. El mateix text admetia que hi ha una pila de treballadors que mesuren fins a l’última paraula que emana de la Jefatura del Estado. Com per deixar que un periodista campi alegrement explicant el que li rota.
L’article, això sí, tenia de tot. Hi havia costumisme adreçat a fer veure que, en el fons, aquest no és un clan privilegiat, sinó una família qualsevol, com quan es deia que les filles no comptaven “amb cap ajut escolar extra”. Més exemples: “Com totes les famílies d’aquest país, en aquests dos mesos molt llargs han estat (i estan) més junts que mai”, “Amb la mateixa sensació que s’està vivint a totes les cases”, “El mateix desassossec que la resta”. Totes les fonts eren anònimes i parlaven amb frases escrites amb ròtring del 0,1.
No passen dos paràgrafs sense que es llanci un salvavides a la institució. En alguns moments, l’intent de fer-la propera frega el cinisme, com quan es diu que el rei no deixa de pensar “des que obre els ulls” en els vulnerables i de preguntar-se “què pot fer davant la tragèdia d’aquests autònoms que no van cobrar el mes de març”. (Espòiler: no farà res. I el diari ho sap.) El rentat segueix amb el famós fons del qual era beneficiari. A la peça, noves fonts sense identificar acaben justificant que la Zarzuela guardés silenci durant un any i que, quina casualitat, aprofitessin el primer dia de confinament, un diumenge, per parlar-ne. “Aquesta és la seva feina. Ser útils. Encara que no sempre ho tinguin fàcil”, diu l’última frase. Home, a vegades ho tenen molt fàcil.
