Els croquis de les mucositats
Aquest cap de setmana es viu la batalla publicitària més aferrissada de l’any. El punt àlgid del glamur dels anuncis de perfum, amb dones extasiades contorsionant-se sobre matalassos, parelles mirant-se embadalits en balcons privilegiats, models fugint de sopars exclusius i jovenetes penetrant en festes clandestines, entra en màxima rivalitat amb una altra voràgine publicitària menys estimulant. Ens trobem en el moment de màxima esplendor televisiva de tot tipus de fàrmacs mucolítics, antitussígens i analgèsics per als refredats. Pares que estan a punt de no poder acompanyar la seva criatura a una festa d’aniversari, homes que es perden el clímax de l’actuació de patinatge de la seva filla per culpa d’un atac de tos, nois que gairebé anul·len el compromís de navegar amb piragua, dones que gairebé esguerren la festa d’aniversari perquè no poden inflar els globus per les dificultats respiratòries, una bruixa malèfica que simbolitza la tos esguerrant la conferència d’una eminència, una actriu de cinema que espatlla la gravació perquè estossega en el moment de màxim suspens narratiu i ninots de plastilina amb el nas de patata de color vermell perquè no poden respirar. La televisió ens incita a l’automedicació construint escenes en què posar-se malalt aixafa la guitarra a la família i als companys de feina. El més divertit, però, és com tots aquests anuncis es complementen amb un seguit de croquis d’animació d’escàs rigor científic que simbolitzen pulmons i bronquis carregats de substàncies espesses, flegmes verdoses amenaçadores, mucositats que envaeixen la gola com un tsunami, fosses nasals obstruïdes per masses de color vermell... Un cop prens consciència de la quantitat de gràfics que bombardegen la televisió escenificant la suposada conducta de les mucositats internes resulta fins i tot còmic observar la manera com intenten simbolitzar gràficament la catàstrofe perquè, al mínim símptoma de tos o mocs, els mortals sentim que estem sent atacats per una plaga interna. Podria considerar-se un gènere publicitari per si mateix: grafismes de ciència-ficció que distorsionen el funcionament de l’anatomia humana per sembrar el terror en els espectadors i incitar-los a consumir tota mena de fàrmacs sense passar pel metge. Això sí, després apareix el rètol blau que et proposa que consultis el farmacèutic abans de prendre el medicament.
L’altra plaga
Amb el nou any hem inaugurat una altra tendència en els anuncis: els fascicles col·leccionables. El premi és per a un que promociona llibres de narrativa clàssica escrits per dones en una edició especial amb les tapes folrades de roba. A l’anunci es veu un grup de dones que en comptes de llegir-se el llibre es miren al mirall com si s’emprovessin un vestit aguantant l’exemplar de coberta tèxtil a la mà. Llibres escrits per dones que, per descomptat, estan pensats per a dones, que els trien per la tapa i que en realitat no se’ls llegeixen sinó que els volen per fer bonic. D’això sí que se’n diu estimular la lectura amb perspectiva de gènere.
