La crossa necessària

Hola, sóc l'Helena Rakosnik, suport bàsic i necessari perquè el meu marit fos proclamat ahir president de la Generalitat. Ei, però que consti que no és una servidora qui va pregonant pel món la seva importància en l'èxit, sobretot perquè ni és la meva manera de ser ni se m'acudiria mai fer-ho, sinó que qui ho va explicant és el mateix Artur. M'incomoda? Una miqueta, però jo sé que, per exemple, el dia del míting final al Sant Jordi va tenir la necessitat de reconèixer davant de tanta gent el que jo havia significat en la seva vida, no tant per llançar-me floretes a mi (que també) sinó per voler compartir amb tothom el que sentia.

Bé, i ara vostè deu preguntar-se: "I aquesta noia com és? De quin peu calça?". Doncs miri, dos detalls d'aquesta setmana. 1/ Dilluns al migdia. Feia uns instants que l'Artur havia acabat el primer discurs d'investidura. A les escales de baixada de la tribuna de convidats, em diu una persona: "Helena, què fas ara?". Resposta: "Me'n vaig una estona a la feina". Veu, en això sóc pastada al meu marit... Miri que en som, de responsables, eh. 2/ Ahir. L'Artur acaba de ser proclamat president i adreça unes paraules a la cambra. Jo estic asseguda a la tribuna de convidats al costat de Marta Ferrusola. Sap a quina de les dues se li van humitejar més els ulls? Li donaré una pista: no era jo. I sap per què? Perquè jo ahir ja venia molt emocionada de casa, concretament de 10 anys d'emocions molt fortes. Ara, que per dins, li as seguro que allò era Niaraga Falls...