La culpa és sempre de l'àrbitre

Les rodes de premsa de Pep Guardiola ens han regalat desenes de reflexions plenes d'un sentit comú aplicable més enllà de l'esport. La penúltima és de dimecres. Li pregunten per la influència en el resultat del penal clar no xiulat al camp de l'Espanyol. Resposta: no vam empatar per això sinó perquè no vam saber guanyar i, oi que queixar-nos no servirà perquè ens xiulin el penal? Doncs val més deixar-ho estar i pensar com guanyarem el pròxim partit.

No afrontar les coses de cara és un autoengany inútil molt propi de pusil·lànimes, però no de qui vol sortir-se'n. Lamentablement és un recurs cada cop més estès en política. L'hem vist al debat al Congrés per aprovar la retallada i la pujada d'impostos. Surten els senyors PP, que van passar-se tota la campanya dient que no apujarien impostos i presenten com a gran argument justificador un "Oh, és que no sabíem la realitat. Van dir-nos A i resulta que ha estat A+2. Ah, i la culpa és de les autonomies, que són dolentotes". I surten els senyors PSOE, responsables polítics del forat i de no afrontar-lo com calia i deixen anar com a argument: "Vostès, senyors PP, ho sabien tot perquè governen a la majoria d'autonomies". Molt bé, i? Vull dir, i després que tots dos diguin que la culpa és de l'àrbitre, com pensen guanyar el partit? Un partit, per cert, que és una final en què ens juguem, entre altres petits detallets, l'estat del benestar, la supervivència de gran part de la població i milions de llocs de treball.

Quan arriben les eleccions i deixes anar que si pretenen que votis, millor que t'esperin assegut, et diuen allò que "si no votes, després no pots queixar-te". Molt bé, on coi han d'anar a queixar-se ara els votants del PP i del PSOE? On poden defensar-se d'aquest insult a la intel·ligència? La democràcia del segle XXI expulsa cada cop més qui pensa amb el seu propi cervell. I el pitjor és que a ells ja els va bé.