A la curta i a la llarga

TONI SOLER
TONI SOLER

MOBILITZACIONS. Aquesta setmana de vagues del sofert sector públic català (mobilitzacions “constituents”, segons la CUP; “contra Torra”, segons Ciutadans) ha posat de manifest que el Govern necessita anar més enllà del seu objectiu primari -la independència- i gestionar el dia a dia de manera tan solvent com sigui possible. Aquesta gestió “de les engrunes”, com en diu Eduard Pujol, és molt rellevant perquè els ciutadans no es poden permetre el luxe de fiar-ho tot al mitjà o al llarg termini. (En certa manera, Ada Colau ha ensopegat amb el mateix problema: els seus discursos contra les elits, i les màfies, i el sistema en general van haver de cedir davant de la urgència dels maldecaps quotidians d’una gran urbs com Barcelona.) Tant per als comuns com per als sobiranistes, combinar la mirada llarga amb l’exercici de gestió del dia a dia és indispensable. I en el cas del govern català, l’absència d’un lideratge clar, combinada amb les interferències de Lledoners i de Waterloo, i l’enorme nuvolada del procés judicial contra els líders de l’octubre passat, fan una sensació d’encallament que, amb el pas del temps, pot ser una eina de desmobilització i desmoralització.

TERMINIS. I malgrat tot, si Junts per Catalunya, ERC i els comuns aconsegueixen un acord bidireccional per aprovar els pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, ens podem trobar amb un situació de tímida estabilitat. Les enquestes indiquen tossudament que a) l’independentisme no baixa i la idea d’un referèndum pactat té un suport majoritari de la societat; b) els partits unionistes no semblen en condicions de forjar una majoria alternativa, i c) ERC és la favorita per endur-se la victòria, més o menys ajustada, en el pròxim cicle electoral. Però els republicans estan molt lluny d’afrontar un altre xoc directe amb l’Estat, si més no amb l’actual equilibri de forces. Ens podem trobar amb un període més o menys llarg d’hegemonia independentista... sense independència. Governar bé l’autonomia, reclamar la sobirania i mantenir la tensió amb l’Estat, tot esperant el moment més idoni per al pròxim embat. Estem parlant d’un període massa curt per oblidar l’objectiu final, però massa llarg per considerar-lo un impàs. ¿És possible fer això d’una manera coherent?

REPRESSIÓ. Ho és, com ho demostra l’SNP a Escòcia. I encara més si, com vaticinava ahir Miquel Puig, el formidable nyap del procés judicial obert contra els dirigents independentistes acaba posant en crisi la justícia espanyola i provocant un “segon tsunami” independentista. Però la dolorosa situació dels presos (a prop del seu segon Nadal en presó preventiva) anul·la tota possibilitat d’un pronòstic raonable. Ningú no sap com reaccionarà la gent -no sé com reaccionaré jo mateix- si hi ha una sentència dura basada en delictes pràcticament inventats. En aquest context s’explica la decisió de Jordi Sànchez i Jordi Turull d’iniciar una vaga de fam que, de forma inevitable i dramàtica, tornarà a posar la situació dels presos en primer terme de la vida política. Encara que es faci difícil d’entendre que ni tan sols en el reduït col·lectiu de presos no hi hagi unitat d’acció, la política catalana es veurà impregnada per la lluita antirepressiva. Amb aquest teló de fons, que Sánchez i Torra es reuneixin o no, sembla poc important. I en canvi, ho és molt. O -més ben dit- ho podria ser. La gestió simultània del curt i el llarg termini: novament, un enorme repte polític per a un independentisme en fase de reconstrucció.

Més continguts de