01/05/2021

D’Ayuso a Cuixart

3 min

Jordi Llovet em crida l’atenció sobre Simeó Estilita, cristià del segle V que va passar-se 37 anys damunt d’un pilar d’un metre quadrat, al desert. Primer el pilar era de 3 metres d’alçada, després de 6 i al final de 10. El lloc on era la columna es deia Mandra... Potser era una qüestió d’això, de peresa. En tot cas, el seu sostingut i ascètic exemple va il·luminar la fe de molta gent. Va morir vell. En fi, la diversitat humana és infinita. I l’excentricitat ens atrau misteriosament. Buñuel va dedicar una pel·lícula a Simeó. L’únic que devia prometre aquest místic que no va sucumbir a les temptacions del dimoni és el cel després de la terra, que no és poc.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una excèntrica castissa d’avui és Isabel Díaz Ayuso, que ha promès el paradís a Madrid enmig de l’apocalipsi del covid. Tapes i birres per a tots. Igual com amb sant Simeó, molta gent -aviat sabrem quanta- la creu amb una fe cega. Si l’Estilita devia projectar una severa llum de bondat, ella projecta una frívola mescla de diner fàcil, alegria i orgull patri: “Madrid és España dentro de España ”. El somni madrileny, que per a molts catalans no trigarà a ser un malson encara pitjor que el que hem viscut.

El profeta que ha inspirat Ayuso òbviament no és Simeó, sinó Donald. Però com que ha caigut en desgràcia, la candidata autonòmica ja no en parla. Trump va donar ales al nacionalisme més extrem i sectari, fins que l’assalt al Capitoli d’aquests fanàtics gens ascètics el va acabar de fer caure en desgràcia. Ayuso dona corda a la ultradreta masclista, torera i intransigent de Vox: és imprevisible fins on arribarà aquesta explosiva atracció mútua.

Per fer creïble la seva màgia populista, Trump es va haver d’inventar enemics: els demòcrates nord-americans van passar a ser filocomunistes, i als xinesos, amb els quals havia flirtejat, de cop els van sortir banyes coronavíriques. Va mentir més que un nen malcriat. Ayuso, amb la seva figura de nina de porcellana, li segueix les passes. A part de demonitzar la moderada esquerra alternativa d’Iglesias i la superligth del PSOE, té uns enemics sempre a punt de treure’s del barret: nosaltres els catalans, ases dels cops quan les coses van mal dades a la capital. Aquests dies hem mig desaparegut d’una campanya caïnita, però no trigarem a rebre, que ningú en dubti.

Si es compleixen els pitjors pronòstics i a la Comunitat de Madrid hi ha govern PP-Vox, el proper pas serà l’assalt a la Moncloa. A Pedro Sánchez, profeta del centrisme-tacticisme, li tremolarà la cadira i, tot i que aritmèticament només li queda l’aliança amb l’independentisme, dubto que jugui de debò la carta de l’Espanya plural. Amb la qual cosa caurà en un terreny fangós i inestable, resistint com pugui en minoria o avançant eleccions si veu cap escletxa de victòria: buscarà el contrast amb la ultradreta, furgant en els seus excessos, i marcarà distàncies amb la perifèria irredempta. La necessària distensió catalana s’allunyarà un cop més, cosa que ens deixarà en un cul-de-sac, atrapats en la irresoluble dialèctica de l’independentisme (dialogants vs. confrontadors), sense marge de maniobra.

El nostre profeta menys partidista, Jordi Cuixart, alguns el tenim dalt d’un pedestal, que ara mateix, però, no està acoblat a una columna, sinó ficat a la presó. La seva fe en la llibertat d’una Catalunya plena i diversa és un bell miratge de futur en el desert. La seva serena excentricitat atrau, alhora que tenim clar que ens cal el complement d’algun tipus més prosaic que toqui molt de peus a terra. No vivim només d’il·lusions i ideals, oi? L’ascetisme nacional està molt bé, però la majoria de mortals mengem. Mentre a Madrid, on controlen la repartidora espanyola i europea, es poden permetre el luxe pervers d’esbudellar-se, aquí no tenim més remei que conjurar-nos per treballar i preparar-nos per a temps millors. Que vindran.

stats