D’‘En Patufet’ a l’SX3

Any 2022. Vint-i-dosè del segle XXI i del tercer mil·lenni. Qualsevol dia de l’any, lloc i hora. Quan es troben un nen catalanoparlant i un de castellanoparlant sempre parlen en castellà. Quan es troben un nen catalanoparlant i un altre de catalanoparlant sempre hi ha un forat per on es colen i comencen a parlar en castellà, a jugar en castellà, a cantar en castellà, a créixer en castellà... Suma i resta a la placenta catalana. És pura matemàtica de bressol. Immaculat big data de pedagogia caníbal. L’única immersió és en castellà. La realitat és en castellà. El castellà no dialoga, no raona: s’imposa com una mossada. Nyam-nyam.

Certament sempre ha estat així. Certament alguns creien que al segle XXI això no seria així. Certament mereixem que ens tapin, ens tanquin, ens segellin la boca. Ens creiem qualsevol cosa extraterrestre, marciana, esotèrica, màgica... però no ens creiem el que sempre, realment, és. No creiem el que ja sabem, en tot temps i tothora, i ho patim cada dia, cada petasegon, generació rere generació: a la boca, a l’esquena i a la neurona. No volem creure el refrany etern: “Qui no creu el pare i la mare, ha d’aprendre d’una pell de cabra”. Que és creure a base de fuetades d’epidermis d’animal mort, d’hòsties sempre vives. El que fa gràcia del cementiri-frenopàtic nostrat és no creure, precisament, els morts: el pare, la mare, l’avi, l’àvia, el besavi, la besàvia... El que mereix el nostre traspàs és, talment, no creure els nostres taüts. Obrim-los, a veure què els hi surt de la boca.

El 1904 uns paios estaven amoïnats pel que sortia, i no sortia, de la cavitat dels seus fills. I van crear el Club Súper 3 d’aleshores: la revista En Patufet. Perquè la canalla pogués llegir, divertir-se, aprendre en català. Un primer graó de llengua mediàtica per poder anar pujant l’escala de la llengua existencial. Una de les coses que em criden l’atenció del primer número d’En Patufet és que reprodueix a una pàgina la melodia tradicional de l’astre nostrat: “Sol solet / vinam á veurer / vinam á veurer. / Sol solet / vinam á veurer / que tinch fret”. 118 anys després aquesta cançó la podem trobar a llibres, a la ràdio, a la xarxa, al recent nascut i vital SX3 de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals... a tot arreu. Molt bé. Ja veig gent aplaudint amb les orelles i amb aquest eslògan de rot de cava endiumenjat sortint de la boca: és la prova que mantenim la llengua, malgrat tot. Cert. La llengua irregular de permanent resistència.

Fa 118 anys com ara aquesta cançó en català és una prova de que continuem sent una llengua Vietcong. Rebel. Indòcil. Som un escamot, una banda, una patrulla, una colla. Som un gueto, un búnquer, un amagatall dins del nostre país. Som una incomoditat. La pedra a la sabata. Som l’anormalitat de la voluntat de la seva normalitat. Els pesats, els friquis. Els residus orgànics i inorgànics. El souvenir, l’amulet, el regal de vacances. La guineu dissecada damunt de la llibreria. Els de fa 118 anys ja ens ho van dir. I ni cas. Cada cop més tenim la boca amarga, pastosa, pudenta. Surt la fortor d’all moribund. S’havien cregut, ens havien fet creure, volen creure... Res de res. Només ens tenim a nosaltres mateixos, que vol dir que això és el que queda quan ja no queda res. Res.

Mai havia patit tant com ara aquesta responsabilitat de passar la llengua. Un castellanoparlant, un espanyol, un britànic, un hondureny, un xinès... no pateixen. No sabeu el que és aquest patiment. Nosaltres som els que patim. I una llengua no hauria de ser patiment. Però el català ho és. Ras i curt: perquè la volen morta, per tant ens volen matar, i nosaltres creiem que no. No aneu creient el que no és. És això i res més. Som el que no volen. I el que no volen són nens catalanoparlants que tinguin altres nens catalanoparlants. Com abans no volien que els seus pares, avis, besavis... Volen fer-nos tancar la boca i la vida.

quan neix diu que fan la revista perquè “¿Què fan els xichs? Lo que veuhen fer els grans!” Així estem més d’un segle després. Fent el mateix. Tractar de no morir. Tractar que els nens no morin. Condemnats a creure, realment, que un dia algú, gràcies a les tones de menjar que li hem fotut al bou farà sortir disparat en Patufet Superman de la seva panxa, del búnquer, del cau, del gueto, de la presó. Ara ja no creiem en res més. Només en aquests nens quan repeteixen: t’estimo. I obrim la boca confiant que el futur ja ha sortit. Que no és dins nostre, sinó dins seu. I que sabran dir i fer el que nosaltres no sabem dir ni fer.