El 6 d’Octubre tal com jo l’he vist

TRIA JM CASASÚSEra mitjanit. Feia un vent terrible. El jutge ens comunicà que quedàvem en llibertat provisional, i, junt amb una colla de companys, abandonàrem el vaixell-presó. Després de passar llista dues o tres vegades, ens deixaren anar. Travessàrem els molls, deserts i tristos. Arribàrem al Portal de la Pau. Els tramvies circulaven normalment. Els rètols lluminosos dels cabarets ens ferien la vista. Els cafès eren plens de gent que fumava, que bevia, que reia i parlava. “El món marxava”. Havíem passat dues hores al ras, al Pati dels Tarongers, sota la vigilància del Tercio Extranjero. Ens havíem habituat a dormir a terra i a menjar malament. Una nit ens havien traslladat al vaixell. En sortíem una altra nit. Alguns dels companys que havíem conegut a bord són a presidi. D’altres compleixen penes menys severes. Els uns han deixat la mare; els altres, l’esposa i els fills. Uns i altres, segurament, en la misèria. Ens havien acomiadat amb un deix de tristesa als ulls que endebades volien dissimular. I en arribar a la Rambla pensàrem en ells. “El món marxava.” Hauríeu dit que no havia passat res. Que no hi havia obrers que es podrien a l’ergàstul per un ideal. Que no passava res... Aquella entrada a la Rambla barcelonina ens causà una impressió que mai més no oblidarem. L’endemà el primer amic amb el qual topàrem ens atabalà a preguntes. El segon féu el mateix. Els altres els imitaren. Els uns havien sortit amb l’arma al coll i havien hagut d’abandonar-la sense lluitar. Els altres ens deien que havien passat “una nit terrible” escoltant la ràdio. Això darrer ens ho digueren alguns homes amb un càrrec representatiu que devien a aquells companys anònims que havíem deixat al vaixell o que anaven cap a presidi. De totes les converses en traguérem la impressió que era completament necessari que s’expliqués al poble què havia passat aquella nit. Per a la majoria dels ciutadans els fets ocorreguts restaven inexplicables. [...] Damunt la nit del 6 d’octubre s’havia estès un vel de misteri. I ens creguérem en el deure de dir tot el que sabéssim i que algun dia servís per a jutjar fets i actituds. No pas amb la pretensió de saber-ho tot i explicar-ho tot, sinó simplement amb el desig de col·laborar, amb la nostra aportació, a l’obra de conjunt que un dia o altre caldrà realitzar. [...]