2/4: Víctimes

TRADICIONALMENT, la propaganda política -des de la Ilíada al Cantar de mio Cid - tenia com a objectiu proclamar-se vencedor d’un conflicte i exaltar la pròpia victòria i l’anorreament de l’adversari. Però la propaganda política moderna, conscient del paper de la compassió en l’opinió púbica, busca més aviat proclamar-se víctima dels conflictes. Tot i que el nacionalisme espanyol té una tendència històrica a gallejar de les seves victòries, en aquests moments deu tenir la sensació que davant l’opinió pública internacional li cal o li convé disputar al sobiranisme català el paper de víctima. Així, el ministre Zoido, que mai ha estat el campió de la subtilesa, ha vingut a dir que les veritables víctimes a Catalunya són els no independentistes, sotmesos a un terrible assetjament. Si es tracta de competir seriosament pel paper de perseguit, Zoido no ho té fàcil. Segur que s’han produït episodis lamentables d’intolerància per les dues bandes, però no gaire simètrics. Però no crec que a l’hora de proclamar-se víctima els laments d’Arrimadas perquè no la saluden als passadissos puguin competir amb els empresonaments, els exilis i les imputacions que afecten centenars de persones. Si les dues coses són assetjaments, no em semblen ben iguals.