14 d'abril: una generació va alçar-se
Per què som catalanistes? Perquè vivim en un país d'un clima benigne i un paisatge oscil·lant i bellíssim o perquè aquí van viure un dia uns homes que ens interpel·len, que ens criden a seguir-los, que ens exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un model de país?
La fe en la independència d'un Carrasco i Formiguera, la tossuderia de Pau Casals, la tenacitat de Rovira i Virgili, la feina callada i constant de Carles Rahola o Humbert Torres, la brillant intel·ligència d'Amadeu Hurtado i Nicolau d'Olwer, la falta de prevencions d'en Xammar, la tendresa de Lola Anglada i Josep Maria Folch i Torres, l'elegància de Pi Sunyer i Bosch Gimpera, l'honestedat de Josep Irla, el liberalisme del doctor Trueta, el treball infatigable i ardit de Soldevila, Fabra i Coromines, el sindicalisme de Joan Peiró, la ironia de Josep Carner i Just Cabot, l'esperit d'acció de Lluís Companys i Josep Tarradellas, la intransigència feréstega de Macià. I, esclar, tants i tants altres.
I és que per a tota aquella generació va passar senzillament un fet que la marcaria per sempre: van decidir creure que vivien en un país diferent del que els ensenyaven a les escoles. De cap manera no s'entén cap d'aquests noms sense el catalanisme, l'eina més útil que van trobar per transformar un país, com Prat de la Riba ja havia demostrat. El 14 d'abril, una generació va alçar-se amb les banderes de la modernitat, l'esforç i el compromís. Jo n'hi dic patriotisme. Sense ell no es pot entendre què va passar a Catalunya ara farà 80 anys.
Per això sentir-se pàtria avui és sentir-se hereu de la República Catalana, dels valors cívics i ètics del republicanisme, de l'austeritat, de la virtut civil, de la igualtat, la llibertat i la caritat (entesa com a tenir cura dels béns públics). Sentir-se patriota és entendre el patriotisme com la passió per la llibertat i per això una pàtria lliure, com diu el professor Viroli, només pot comptar amb la força i l'esperit cívic dels ciutadans desitjosos de ser lliures. Per això el patriotisme civil es contraposa al nacionalisme ètnic. Per això, seguint també el professor Viroli, el patriotisme no demana una lleialtat cega sinó una lleialtat crítica. Més encara, si alguna cosa ha distingit el republicanisme català ha estat la defensa a ultrança d'aquests valors cívics. Per això, en conclusió, el catalanisme o és honorable o no és res.
D'aquí uns mesos la roda del temps ens regalarà un altre dia de primavera, potser amb l'aire fresc i barrejat amb l'olor de fulla tendra i de poncella, que fins i tot la Mercè Rodoreda hauria trobat comparable al del mateix 14 d'abril. I arribaran les commemoracions oficials i les parades i celebracions d'homenatge aniran passant, monòtones i fredes, desactivant el component revolucionari que va tenir l'alçament d'un poble que volia viure en llibertat.
La pel·lícula que sobre aquells fets estan preparant Toni Soler i Manuel Huerga em fa tot l'efecte que es convertirà en un bàlsam enmig de tant embalsamament de la memòria que preveig. A Huerga i Soler els desitjo tot l'èxit. El que ens cal és retornar a Macià, i al patriotisme que va abraçar tota una generació republicana. Només així el podrem tenir realment al nostre costat, ara que segur que el necessitem més que mai.
Prim, el bigoti perfectament retallat, distant, elegant, vestit de "gris Macià", amb el punt de coqueteria just, un dandi polític, amb un menyspreu natural pels covards, els mediocres i els aduladors. El president de la República Catalana, intransigent, optimista, paramilitar, visionari, persistent, íntegre, home d'estat, ferotge. I honorable. L'home que es va fondre amb un país o un país que es va fondre amb ell. No va deixar mai d'afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en si mateix per arribar fins on ell ens havia portat: a tocar la independència amb la punta dels dits.
Som a temps de rectificar.
