14 d’agost: L’antipujolisme

ÉS CURIÓS: en el debat polític català d’avui, mentre el pujolisme es pot donar del tot per desaparegut, l’antipujolisme continua sent l’explicació i la causa de moltes actituds. Ha demostrat més capacitat de perdurar l’antipujolisme que no pas el pujolisme. Una actitud que va néixer per oposició, a la contra, ha sobreviscut a allò amb què s’enfrontava. En el món sobiranista, el salt a l’independentisme va ser el final del pujolisme. Els motors del sobiranisme actual no són epígons del pujolisme, ni per edat ni per orígens ideològics. En canvi, hi ha polítics i intel·lectuals, formatejats en l’antipujolisme en temps de la guerra freda catalana, que s’han quedat en aquell esquema i interpreten la realitat actual i s’hi posicionen a través d’una polarització de fa vint anys. Per a ells, que no han girat full, que són exactament allà on eren, l’independentisme actual és la reencarnació maliciosa del pujolisme. I s’hi oposen amb la mateixa visceralitat emocional que ja tenien en temps de la guerra freda. En una determinada generació, encara en actiu, formada en l’antipujolisme militant, oposar-se agrament a l’independentisme, encara que sigui al costat del PP, els sembla la continuïtat lògica de tota la seva vida. El món ha canviat. Ells, no.