Publicitat
Publicitat

Per damunt de tot, guanyar

EL DIA 21. Montanelli va demanar a la gent que votés la corrupta Democràcia Cristiana “amb el nas tapat, si cal”, per evitar una victòria comunista a Itàlia. Avui toca demanar a tots els catalans demòcrates que votin partits sobiranistes encara que sigui a contracor, encara que el cap els demani un vot de càstig o una abstenció descreguda. S’han de votar partits que creguin que Catalunya encara és una nació amb institucions democràtiques pròpies, un país on la violència policial i les mentides de la caverna no tenen més força que els vots, on la ultradreta no pot campar pels carrers amb impunitat, on la covarda pressió de les grans empreses no imposa la seva por. S’ha de votar per la llibertat dels presos polítics, l’exoneració dels centenars d’imputats, la reparació de les víctimes de l’1 d’octubre. S’ha de donar una lliçó de democràcia a Enric Millo, que acaba de liquidar la xarxa de delegacions internacionals de la Generalitat sense cap argument ni legitimitat. Hi ha tant a fer, a corregir, a reclamar amb el nostre vot! Penseu en totes les humiliacions que som a temps d’evitar. Si tot el que he dit no és suficient, penseu en la nit del dia 21. Penseu com llegirà el món una victòria sobiranista per damunt de totes les pors.

RESISTIR. És molt possible, i desitjable, que la victòria del dia 21 us sembli un gest de gran simbolisme però no us hi conformeu; que vulgueu saber què passarà després. I és molt difícil de saber perquè a) els futurs guanyadors, vista l’experiència, no volen prometre res; b) el que passi o deixi de passar depèn del resultat; c) l’estratègia jurídica dels empresonats i exiliats aconsella contenció. I els interrogants no són menors, començant pel nom del futur president. Jo només goso posar sobre la taula dos conceptes que, irremeiablement, han de presidir el to de la pròxima legislatura. El primer: resistència. La paraula no entusiasma, ho sé, però és el que toca. Davant d’una ofensiva, encara que sigui (a estones) incruenta, toca resistir. Resistir vol dir lluitar, fustigar, reivindicar. Però, des del Govern, també vol dir actuar i protegir. Després del 21-D, tot i guanyar, estarem lluny de la normalitat democràtica i pretendre que es pot fer un programa de gestió, i prou, és il·lusori. Davant de Rajoy, governar voldrà dir plantar cara.

DIALOGAR. El segon concepte és diàleg. I no parlo de diàleg entre governs, que, com ja sabem, serà impossible mentre el PP i Ciutadans manin a Espanya. Parlo d’un diàleg interior, que els catalans necessiten i enyoren; que aplegui totes les forces democràtiques i nacionals. Aquest diàleg ha de permetre tancar algunes cicatrius i buscar acords dins d’aquesta amplíssima majoria que creu en la nació, la seva pluralitat, la seva legítima aspiració a una sobirania més gran, la construcció d’un model social inclusiu i el seu dret a decidir la seva relació política amb Espanya. El diàleg ha de servir per definir què implica la independència i quines alternatives realistes hi poden confrontar els que no en són partidaris. El diàleg l’ha d’encetar qui guanyi les eleccions, però haurà de ser tan franc com receptiu. El clima social ho agrairà. I ens permetrà acumular forces. No és un camí fàcil ni ràpid, però no hem d’oblidar que la factura de l’octubre no l’hem pagat només nosaltres. L’Estat també es llepa les ferides i veu el seu futur immediat amb justificada preocupació. Un dia la conjuntura canviarà i és millor que el canvi ens trobi preparats i units.

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT