L'entrenadora que no es va voler posar faldilla
"El meu amor pels puzles em ve de la infància. Era l’únic que els meus pares em regalaven per Nadal perquè era l’únic que es podien permetre. Els puzles tenien una cosa que m’atreia: construir des de zero. És frustrant i gratificant al mateix temps, però el moment en què encaixes una peça del puzle et fa tornar-hi fins a completar-lo”. Dawn Staley comença així una de les propostes imprescindibles de Netflix (A coach rules for live). El documental posa en valor la figura de la seleccionadora dels Estats Units, una de las entrenadores més potents de l’esport nord-americà.
“Durant la meva infància no hi havia dones al barri que fessin esport, així que vaig créixer jugant amb els nois”, diu Staley, la més petita de cinc germans. A casa seva, una casa adossada de tres dormitoris a Filadèlfia, hi vivien set persones. “Quan tens tants germans, t’has de barallar per tot. Els meus germans no volien que jugués amb ells, però a mi tant me feia. Érem molt creatius i construíem pistes de bàsquet a qualsevol lloc. Agafàvem una caixa de llet, li trèiem el fons, la lligàvem dalt d'un fanal i pintàvem les línies a terra amb un guix”, recorda.
La trajectòria d’Staley està plena d’obstacles, però tots ajuden a entendre la personalitat que l’ha dut a l’èxit. “Els nois més grans es van fer amos i senyors de la pista més gran, i només et deixaven jugar amb ells si eres dels millors. Quan era petita, l’únic que em motivava era això: jugar amb els grans. Recordo dues frases. La primera: ‘Hauries de ser a la cuina’. L’altra: ‘Posa’t faldilla’. Aquelles paraules em dolien. Vaig fer que em respectessin gràcies a la meva persistència”, explica l’entrenadora, a qui la pell se li va endurir. A cada adversitat, un pas endavant. “Quan jugaven contra mi ho feien amb més duresa que quan ho feien contra altres nois, i això em va endurir. Tot el que vaig aconseguir després és perquè la meva motivació era que em respectessin”.
La segona lluita d’Staley va ser racial. “Mai m'havia aturat a pensar en la meva raça... fins que vaig anar a la Universitat de Virgínia. A la meva vida no havia vist mai tants blancs. No em refiava de ningú i l’únic que feia era jugar a bàsquet. Vaig tenir dificultats acadèmiques, i per tirar endavant vaig haver de sortir de la meva zona de confort. Em vaig acostumar a competir a classe, a competir per tot”, resumeix, conscient que va ser aleshores quan va trobar el seu camí per arribar a l’elit.
