De sobrevalorats i sobrevaloradors

Les caricatures caldria deixar-les per als ninotaires, i les sobrevaloracions, per a la sobretaula

FERRAN SÁEZ MATEU
Ferran Sáez Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

El ciclista francès Laurent Fignon, que va morir de càncer el 2010 amb només 50 anys, va guanyar el Tour de França dos anys seguits, el 1983 i el 1984. Diuen els entesos que era un bon ciclista. Amb això, però, no n'hi ha prou per construir una bona història. Resulta que aquest bon home tenia unes quantes diòptries i portava ulleres. La forma de la muntura –daurada i arrodonida– no era de cap manera la que s'espera en un esportista, sinó més aviat en un intel·lectual. Va ser així com la premsa francesa va començar a anomenar-lo Le Professeur. Ja tenim una bona caricatura, un personatge mediàticament atractiu, un objecte periodístic identificable (OPI). Només calia arrodonir-lo, polir-lo, perfeccionar-lo des d'una perspectiva narrativa –a còpia d'invencions, naturalment–. Fou així com van començar a fer-li preguntes sobre els seus gustos literaris i les seves afinitats filosòfiques: què n'opinava, de la pintura barroca? I de la polifonia renaixentista? I de Flaubert? Fignon es va adaptar al personatge que li proposaven –tenia estudis i sabia parlar en públic– i aquell joc estrany, d'un patetisme homologable, va durar encara un temps.

A l'Espanya de començaments de la dècada dels vuitanta va passar una cosa semblant amb Alfonso Guerra i Felipe González. Calia perfeccionar el producte, generar un OPI com Déu mana. Com que en una entrevista va esmentar Mahler i Machado, un indigent intel·lectual com Alfonso Guerra, que l'únic que havia llegit eren resums de premsa, va passar a ser un mena d'especialista acadèmic a nivell mundial sobre aquests dos personatges. Sabia més de Mahler que la majoria de musicòlegs, i podia repetir de memòria la poesia de Machado. En realitat, l'únic que coneixia de Mahler aquell astut animaló de partit, orgullós analfabet funcional, era l''adagietto' de la 'Cinquena simfonia', i perquè l'havia sentit a la pel·lícula de Visconti 'Mort a Venècia' (val a dir que aquesta mateixa circumstància és força freqüent). A Felipe González, per cert, el van transformar en una autoritat universal en bonsais. No està malament, oi?

El darrer gran OPI digne de ser esmentat va fer eclosió fa pocs anys, i s'ha acabat de coure mediàticament aquests darrers dies. Es tracta de Boris Johnson. El seu mèrit principal és pentinar-se d'una determinada manera i fer alguna collonadeta de tant en tant. Amb això n'hi ha prou per construir un personatge mediàticament atractiu. Avui, aquest oportunista de mirada equívoca ja és un aristòcrata descendent directe de Juli Cèsar, així com un dels intel·lectuals més potents de l'hemisferi nord. La classe baixa anglesa, que és la més baixa del món, l'adora gràcies al tracte de favor amb què l'han obsequiat els tabloides més 'trash'. A base de repetir-ho fins a l'extenuació, molta gent creu que té alguna semblança amb Churchill. Els més rucs de cada casa consideren que la seva formació és la d'un artista del Renaixement hibridat amb algun d'aquells científics del Segle de les Llums que es passaven la vida a la bella biblioteca de la Royal Society. Ja tenim un OPI com cal, doncs. Resulta, tanmateix, que la realitat és ben bé una altra, i qualsevol persona la pot conèixer fent passar la informació disponible pel sedàs adient. Però, per què renunciar a una bona història? El fet que sigui falsa de cap a peus avui ja no vol dir res: en l'era de la postveritat, el que compta ja no és la veracitat i l'objectivitat, sinó el fet que un determinat relat ens entretingui i/o ens complagui emocionalment. I si són les dues coses alhora, oli en un llum.

Amb Berlusconi, per cert, va passar tot just el contrari. Fill de la classe mitjana benestant, el fundador de Força Itàlia no era cap analfabet ni cap 'parvenu'. Es va llicenciar en dret amb la nota més alta de la seva promoció i va continuar amb una trajectòria empresarial imparable. Molta gent no sap que l'apel·latiu d'Il Cavaliere no té res d'irònic, sinó que és el tracte que legalment li correspon pel fet d'haver estat guardonat l'any 1977 amb l'Orde del Mèrit al Treball al seu país. No, Berlusconi no era cap "venedor d'aspiradores", com es repetia llavors per poder construir un OPI funcional.

Tot això que estem explicant podria reduir-se a una banal anècdota costumista si no fos que Johnson, Guerra i Berlusconi, posem per cas, manen o han manat molt. Les caricatures caldria deixar-les en mans dels ninotaires, i les sobrevaloracions, per a la sobretaula del dia de Sant Esteve, quan, embafats i amb tres copes de més, perfeccionem l'art de l'anècdota tot competint amb els cunyats.

Més continguts de