La decadència de la mentida
Fugim d’aquells que consideren la seva veritat un valor absolut que s’imposa per damunt de la convivència i l’art de la política. D’aquells que creuen que les normes d’urbanitat, la hipocresia d’ascensor i el condol a la veïna insofrible, han de ser esborrades en nom de la puresa. No parlo de la mentida sistemàtica, sinó de les normes d’urbanitat sobre les quals es construeix la convivència entre diferents i es projecta un món millor. En un llibret anomenat La decadència de la mentida (1898), Oscar Wilde escrivia un polèmic manifest antinaturalista sobre el valor de l’art. Per a Wilde, quan s’exigeix a l’art que renunciï a la bellesa en nom de la veritat, se sacrifica la capacitat de transformar la realitat. En política podríem defensar més o menys el mateix. No respectar un minut de silenci per un contrincant és haver perdut la mesura de la vida. Fanatisme. Aplicable a la mort de Barberá i l’actitud de Podem, i al PP quan l’hi va negar a l’exdiputat Labordeta. Aquest diemcres un jutge britànic dictava una sentència exemplar per l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox quan feia campanya contra el Brexit. A l’ultradretà que la va matar al crit de “Britain first” l’ha condemnat a cadena perpètua dient-li: “Mentre que ella era una patriota, vostè ha traït l’essència d’aquest país, la seva adhesió a la democràcia”. Ha traït “el sacrifici de la generació que va derrotar el nazisme”. Caldria emmarcar la sentència per no oblidar el diàleg i les normes bàsiques d’urbanitat.
