ABANSD’ARA

La decadència de la política a Barcelona (I)

De Pere Coromines (Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939) a El Poble Català (16-VI-1914). Fa un segle ja hi havia sospites que la violència política i social la perpetraven a Catalunya els qui provoquen pretextos per justificar la reacció dels poders autoritaris i eliminar drets i llibertats. A Coromines l’havien condemnat el 1896 per les seves idees anarquistes.

Ara fa deu anys Barcelona es trobava en plena activitat política. En Maura havia portat el rei a Barcelona, i En Cambó li havia dirigit aquell discurs [a Abans d’ara del 26-IX-2012] que fins ara no ha tingut les conseqüències que en temien els enemics i que n’esperaven els partidaris de l’oportunisme monarquitzant. Els quatre regidors del catalanisme lliberal, En Carner, En Sunyol, En Giralt Verdaguer i En Pijoan posaren el primer llevat d’una política nacionalista republicana. En les masses republicanes i en les germandats llibertàries hi cremava l’esperança d’una propera acció revolucionària. Un íntim contacte feia confondre per defora els solatges de les joventuts d’una puixant unió republicana amb els del sindicalisme anarquista. De tant en tant rebentaven bombes a Barcelona. Ningú ha sabut mai d’on venien ni qui les posava. La passió de la lluita ha fet llançar moltes acusacions que no s’han explicat d’una manera satisfactòria. La característica d’aquelles bombes és que anaven contra la ciutat: no eren un guant llançat a la cara de l’exèrcit, com ara la d’En Pallàs [atemptat contra el general Martínez Campos, el 1893], ni un terrible flagell contra una classe social, com la del Liceu [1893], ni portaven l’intent de les grans tragèdies col·lectives, com la dels Canvis Nous [1896]. Ni eren tan inofensives que no sembressin el pànic, ni eren posades amb la preocupació de matar molta gent. Anaven contra la ciutat i tal vegada contra l’activitat política de Barcelona. El seu autor no volia ser un màrtir, i per això és difícil que treballés per un ideal: l’odi lliga bé amb la covardia del que llança la mort embolcat d’ombres i misteris; els ideals, per revolucionaris i destructors que siguin, no. El catalanisme es propagava amb una gran violència de paraula. Quan la multitud cantava Els Segadors no creia fer més viva la protesta, perquè en el cor guardava sentiments de tírria i de combat encara més enèrgics que els seus cants. Totes les qüestions esdevenien tot seguit constitucionals. Una desconfiança absoluta en la llei i en el Govern portava els homes a prescindir de lo existent i els aconsellava fer foc nou. Els catalanistes volien destruir l’Estat espanyol; els republicans volien destruir la Monarquia. Les bombes minaven sordament la confiança en el pervindre de Barcelona. Però, per això, l’activitat política cada dia anava en augment; i quan començàvem a creure que no hi hauria més bombes, en petava una altra.

Més continguts de