Contra la decadència i la subordinació
La discrepància radical que acaben de mostrar els dos socis de govern a favor i en contra de la possible execució de la mitja dotzena de quilòmetres de la B-40 que separen Terrassa i Sabadell torna a posar en evidència que a Catalunya fa falta, amb molta urgència, la constitució d’un bloc polític ampli que sigui capaç d’abordar amb força els grans desafiaments de futur. No parlo pas de tornar a l’hegemonia d’un o altre partit que pugui prendre decisions amb el suport d’una majoria absoluta. Em refereixo a l’existència d’un gran acord, d’un pacte de país precís en els objectius, capaç de comprometre també les principals organitzacions econòmiques, culturals i socials, en els grans objectius del proper quart de segle.
EN EL CAS de les infraestructures o les energies renovables, la necessitat de grans acords estratègics no té discussió. Però també són indispensables en tots els altres terrenys. Els grans canvis en l’organització social, brutalment accelerats, exigeixen replantejaments de fons. I és notori que a Catalunya existeix una fragmentació de propostes que ja no passen pels extrems, com seria previsible, sinó que fracturen pel mig les grans majories socials. I dic “propostes”, per bé que en tots els terrenys abunden més les resistències, les obstruccions o les alternatives fantasioses que no pas els projectes factibles i raonables.
ELS EXEMPLES són inacabables: de l’ampliació de l’aeroport del Prat al fre a l’establiment de parcs eòlics i fotovoltaics; de la contradictòria gestió dels fluxos turístics a la fallida ordenació de la mobilitat i el transport de mercaderies; de les pobres polítiques d’habitatge als dubtosos invents en planificació urbana; de les tèbies revisions del sistema educatiu i sanitari als de protecció social; de l’asfixiant burocratització de l’administració pública amb la corresponent pèrdua de competitivitat empresarial i exasperació en els tràmits privats a la incapacitat de proposar uns Jocs d’Hivern que generin entusiasme; de l’abandonament del món agrícola a la desídia en el de la recerca; de la inepta intervenció en les pràctiques comunicatives de servei públic al trist suport a la cultura. I, no cal dir-ho, el del fins ara estèril combat per la llengua catalana, reduït a accions merament reactives.
NO ÉS MASSA suposar que, socialment, existeix un interès comú que podria compartir la majoria social del país. És cert que les classes mitjanes sobre les quals reposaven les polítiques de benestar social han quedat afeblides per les diverses crisis d’aquest inici de segle XXI. I les tensions en què ara sobreviuen expliquen que també se n’hagin fragmentat els interessos que compartien. Però per això mateix, la definició sòlida de grans projectes de país seria una gran oportunitat per refer aquestes classes mitjanes i, recuperant els mecanismes propis de l’ascensor social, podrien seguir incorporant aquells que, vells i nous catalans, han quedat mig abandonats als marges de la prosperitat.
PENSO QUE si no s’és capaç de reconstruir aquesta majoria a favor dels grans projectes que exigeixen els actuals canvis socials, Catalunya deixarà de ser –en molts terrenys ja és així– un d’aquells motors d’Europa que podia lluir de ser una societat avançada i, en alguns camps, modèlica i tot. Però, sobretot, si no hi ha grans consensos socials, la desconfiança cap a la política seguirà avançant i només en traurà profit el populisme suposadament d’esquerres i el populisme contrastat d’extrema dreta.
DIT D’UNA ALTRA manera: si dos partits de bases socials tan similars i que comparteixen govern no són capaços de posar-se d’acord en les qüestions centrals de país, el futur que ens espera és realment magre i ens durà a la decadència. I encara hi afegeixo: sense aquest gran pacte de país, ja ens podem oblidar de la independència i resignar-nos a la subordinació.
