Una decisió inèdita que inexplicablement no ha explicat Rajoy

Després de Grècia, Irlanda i Portugal, ahir la quarta economia de la zona euro, Espanya, va sol·licitar ajuda financera als seus socis de la Unió, sota la màxima pressió internacional i després que el govern de Mariano Rajoy ho hagués negat per activa i per passiva. Ja són quatre, d'un total de 17, els estats membres de la moneda única que es declaren incapaços de fer front a les dificultats financers que se'ls presenten, tot i que, en el cas espanyol, en aquests moments els problemes se circumscriuen a la banca. A la seva disposició hi haurà, com si es tractés d'una pòlissa de crèdit i amb condicions encara no detallades, fins a 100.000 milions d'euros. Encara no sabem quants diners faran falta per al 30% d'entitats que arrosseguen balanços podrits. Tampoc coneixem les contrapartides que se'ls exigirà, però caldria que fossin implacables. Rajoy no ha aconseguit que els diners europeus vagin directament a les entitats financeres, tal com pretenia, per evitar que, en última instància, l'Estat (i els ciutadans) hagués de respondre del préstec milionari. Tanmateix, cal reconèixer al govern espanyol que el suport exterior que reclama no anirà acompanyat formalment d'un programa d'ajustament addicional. El resultat dels draconians plans de rescat que hem vist fins ara als països intervinguts és poc encoratjador, per no dir desastrós, en particular a Grècia. Precisament, les eleccions del 17 de juny al país hel·lè han motivat la pressió europea sobre Espanya. En aquest sentit, el fet que la decisió no s'hagi ajornat és positiu. I encara que els accionistes, els directius i els treballadors dels bancs tocats visquin el moment amb preocupació, els ciutadans que hi han posat els estalvis podran dormir una mica més tranquils. L'únic sentit que té aquesta operació és un sanejament que permeti la represa del crèdit per recuperar l'economia. Però que una decisió inèdita a Espanya no hagi merescut la compareixença del president del govern espanyol és inexplicable.