01/08/2022

Una decisió valenta... i silenciada

4 min
Un home imparteix una lliçó de matemàtiques a l'església

El gest més agosarat del papa Francesc en aquestes darreres setmanes no ha estat viatjar al Canadà per demanar perdó als pobles indígenes (les allà anomenades “primeres nacions”) pel llarg maltractament patit pels seus infants en institucions catòliques, ni deixar-se cofar amb un barret de plomes de cap tribal, ni tan sols l’anunci d’una eventual renúncia. El gest audaç va ser, el 22 de juliol, la publicació d’un motu proprio pontifici que modifica substancialment l’estatus de les prelatures personals dins l’organigrama de l’Església catòlica. Sobretot, perquè de prelatures d’aquesta mena només n’hi ha una: la Prelatura de la Santa Creu i de l’Opus Dei.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com és prou sabut, l’Opus Dei va néixer a finals del 1928, al voltant del sacerdot aragonès José María Escrivá de Balaguer, en una Espanya governada per la dictadura del general Primo de Rivera, el lema de la qual era “Patria, Religión y Monarquía”. De tota manera, va ser sota el primer franquisme quan l’organització eclosionà a l’empara del nacionalcatolicisme imperant i, ràpidament, els seus homes van començar a adquirir importants quotes de poder, primer en l’àmbit universitari i, aviat, en el terreny polític, fins a esdevenir un dels ingredients fonamentals dels governs del Caudillo, almenys fins al desembre de 1973. 

Configurat en aquesta atmosfera, enmig d’un episcopat espanyol pre o anticonciliar, l’Opus Dei desenvolupà un perfil autoritari, una religiositat tradicionalista i una moral ultraconservadora que no podia trobar gaires simpaties a la Roma de Pau VI (1963-1978). Calgué esperar l’arribada al Vaticà de Joan Pau II perquè la natural afinitat del papa polonès amb les idees d'Escrivá de Balaguer erigís l'Opus Dei (1982) en una prelatura personal, una mena de diòcesi extraterritorial només sotmesa a l’autoritat del pontífex. Resulta sobrer dir que, sota el pontificat del papa Ratzinger (Benet XVI), la privilegiada posició de l’Opus Dei no va ser alterada.

Han hagut de passar, doncs, quaranta anys perquè el papa Bergoglio donés un cert cop de timó. En quin sentit? Amb l’argument –ben ignasià– de “protegir el carisma de l’Opus Dei”, Francesc resol que, d’ara endavant, la Prelatura deixi de dependre de la Congregació dels Bisbes i passi a fer-ho de la Congregació del Clergat. Això comporta que el prelat al capdavant de l’Opus Dei, actualment monsenyor Fernando Ocáriz Braña, haurà de presentar un informe sobre l’estat de l’Obra cada any a la Congregació del Clergat, no cada cinc anys i directament al Papa, com fins ara. D’altra banda, l’esmentat prelat i els seus successors “no seran honorats amb l’orde episcopal” i s’hauran d’acontentar amb el títol –tan llarg com insubstancial– de Protonotari Apostòlic Supernumerari, amb tractament de Reverend Monsenyor; perquè –argumenta el Papa– a l’Opus Dei li cal “una forma de govern fonamentada més en el carisma que en l’autoritat jeràrquica”. 

Tot i les subtileses del llenguatge eclesiàstic, malgrat la barroca finezza de la política vaticana, es tracta d’una decisió i d’uns canvis que no tenen res d’anecdòtic o d’irrellevant i que els membres de l’organització afectada “filialmente aceptamos”, ha dit monsenyor Ocáriz sense gota d’entusiasme. Tanmateix, i paradoxalment, el seu ressò en els mitjans de comunicació catalans i espanyols ha estat entre mínim i inexistent. Tret de TV3, que el mateix dia 22 de juliol donà la informació amb prou relleu al TN vespre, la premsa en general no n’ha parlat pràcticament gens, ni tan sols les capçaleres més tradicionals i sensibles a la informació religiosa. ¿És que potser algú ha cregut que, no tractant-se d’una bona notícia per a l’Opus Dei, el millor era silenciar-la i fer com si no s’hagués produït?

En tot cas, aquesta hipotètica consigna de mutisme no ha arribat arreu. A la Llatinoamèrica catòlica, i en especial a l’Argentina natal del papa Bergoglio, la notícia s’ha difós àmpliament sota encapçalaments com aquests: “El Papa Francisco le sacó poder al Opus Dei”, “El papa Francisco tomó el control del Opus Dei y lo obligó a refundarse”, “La Compañía de Jesús ajusta cuentas con el Opus Dei” o “El Papa endurece los controles sobre el controvertido Opus Dei”. Cadascun d’aquests titulars interpretatius és, naturalment, discutible; però tots em semblen més dignes, més propis d’un periodisme lliure, que el mutisme de determinades capçaleres hispanes.

En canvi, a Espanya, Madrid es prepara per acollir a l'octubre una reunió on s’aplegaran, amb l’excusa d’homenatjar la figura del papa emèrit Benet XVI, la flor i nata de l’episcopat local i internacional més hostil al pontificat de Francesc. Farà d’amfitrió el CEU San Pablo –que controla diverses universitats privades– i s’hi espera el cardenal alemany Gerhard Müller –que ha arribat a titllar Bergoglio d’heretge–, els bisbes homòfobs Juan Antonio Reig (Madrid-Alcalá) i José Ignacio Munilla (Oriola-Alacant), l’historiador proper a Vox Alberto Bárcena Pérez, etcètera.

Com va escriure don Marcelino Menéndez y Pelayo, “España, evangelizadora de la mitad del orbe, martillo de herejes, luz de Trento...” Cent quaranta anys després, alguns encara no s’han mogut d’aquell punt.

Joan B. Culla i Clarà és historiador
stats