Les declaracions d'impostos

La setmana passada molts de nosaltres -potser no tots perquè alguns encara juguen a l'ocultació- vam fer la declaració corresponent al 2012. Ho vam fer en un context especial, amb un fort augment de les desigualtats i un gran increment de la pobresa, un context en què al voltant nostre es passa gana. És per això que m'agradaria explicar uns càlculs que duc a terme fa molts anys sobre el cost dels serveis públics gratuïts (finançats pels impostos) i de l'acció de les entitats socials (finançada pels donatius), tots dos amb l'objectiu de millorar l'equitat social. Es diu que els que més tenen haurien de contribuir més, i m'agrada veure quina és la realitat. He fet una doble simulació per comprovar com uns ingressos de 50.000 € o de 100.000 € contribueixen a la solidaritat en funció de les característiques de qui els rep.

A. Una persona que viu del seu treball. Si al llarg d'un any té un salari brut de 50.000 €, entre retencions i liquidació final (segons l'escala de rendes del treball) pagarà uns 15.000 € d'IRPF. Si el que li queda com a sou net ho consumeix per viure amb la seva família, pagarà uns 5.000 € d'IVA. És a dir, que en total haurà pagat uns 20.000 € d'impostos. Si es tracta d'uns ingressos de 100.000 €, la xifra d'impostos pagats s'acosta als 45.000 €.

B. Una persona amb patrimoni. Si fa inversions a la borsa o al mercat financer i en una operació guanya 50.000 €, pagarà per l'IRPF (escala de l'estalvi) uns 13.000 €. Com que té altres recursos, no utilitzarà aquests guanys per al consum i augmentarà el seu patrimoni. Això li pot suposar augmentar la quota d'aquest impost en uns 1.000 €. En total haurà pagat 14.000 €. Si es tracta d'una operació amb un guany de 100.000 €, la xifra total seria de 26.000 €.

C. Una persona que rep una herència. El fet de rebre una herència en primer grau de 50.000 € o de 100.000 € no suposa cap càrrega impositiva. Si la persona que la rep ja té unes rendes o un patrimoni previ, i no necessitava aquests diners, no augmentarà el consum i no pagarà IVA. Per tant, aquest augment de la seva fortuna només tributarà en l'impost de patrimoni amb una tarifa que està al voltant de l'1%. En total pagarà entre 500 i 1.000 €.

Totes aquestes xifres són aproximades i depenen de les situacions personals, però permeten posar de manifest una sèrie de realitats.

1. És injust que uns ingressos provinents de l'esforç personal en el treball continuat durant tot un any estiguin castigats en relació als originats en una operació especulativa o fins i tot en un cop de sort. També respecte dels provinents d'una donació o una herència, especialment quan el receptor ja disposa de recursos importants; no costaria res cedir a la col·lectivitat una petita part del que se'n rep. L'impost del patrimoni i el de successions, ben regulats, no són una injustícia, com he sentit dir.

2. En ajuntar en una mateixa escala, reduïda, l'impost sobre interessos i les plusvàlues, s'està donant un tracte de favor a l'especulació, amb la intenció acceptable d'afavorir l'estalvi. No cal estimular l'especulació...

3. La debilitat fiscal espanyola, i els dubtes raonables sobre la sostenibilitat del nostre estat del benestar, es deuen al gran frau fiscal i a les reformes de la dècada dels 90 i del 2000, que van reduir o eliminar impostos en favor de les rendes del capital. (La comparació de xifres que he fet abans: 45.000/26.000/1.000 va arribar a ser de 40.000/20.000/0 en els anys anteriors a la crisi.) La necessitat de reduir el dèficit ha portat a alguns augments, anomenats "temporals", que han canviat un xic el panorama però de manera insuficient.

4. No és estrany que la disminució dels ingressos públics provocada per la crisi i l'existència de greus drames socials hagin suposat una reacció cívica de solidaritat que s'ha manifestat en l'augment del voluntariat i de les donacions a moltes organitzacions del tercer sector social. Sense aquesta solidaritat intrafamiliar i extrafamiliar, els drames serien encara més cruents. Benvinguda sigui! Però no ens equivoquem a l'hora de judicar-ho: la solidaritat no és un bon sentiment; la solidaritat és una obligació de ciutadania, una obligació que s'hauria d'exigir amb la mateixa força que s'exigeixen els drets, i que afecta sobretot els que tenen situacions més benestants. No s'ha de crear només consciència cívica; s'han de reformar les lleis fiscals. No es pot demanar que la caritat resolgui els drames que no ha volgut resoldre la justícia!

Més continguts de