En defensa de Duran (i Navarro)
"Cregui'm, senyor: no hi ha en tot l'Imperi Britànic cap home que estimi més que jo la unió amb la Gran Bretanya. Però..."
[Thomas Jefferson, uns mesos abans de redactar i signar la declaració d'independència dels Estats Units]
Constato que molts dels partidaris de la independència de Catalunya no experimenten gaire simpatia per Duran perquè consideren que la seva posició debilita la causa independentista. Crec que estan en un error.
Com els antics cofres amb el tresor, la independència de Catalunya requereix tres claus, i els partidaris de la independència només en tenim una. La nostra feina és aconseguir forçar un plebiscit perquè els ciutadans de Catalunya puguem decidir el nostre futur. ¿Ho aconseguirem? Em sembla difícil imaginar que fracassem si continuem mobilitzant-nos de manera pacífica, perquè el que demanem, per molt que el govern espanyol ho pugui impedir amb la legalitat a la mà, és impossible de parar. Dit d'una altra manera, negar el dret a decidir té el fracàs garantit, com posa de manifest l'exemple, entre molts, del vot femení. Fins fa relativament poc les dones no podien votar a les democràcies occidentals: les primeres suïsses no ho van poder fer fins al 1971, i la totalitat d'elles fins al 1989! Abans d'aquelles dates, la prohibició era perfectament legal, però aquella legalitat era cada cop més difícil de justificar. En el cas que ens ocupa és inevitable que, més d'hora que tard, als representants de l'estat espanyol i als espanyols en general els acabi caient la cara de vergonya cada cop que, fora d'Espanya, hagin de justificar aquesta prohibició.
Insisteixo, crec que els independentistes tenim totes les de guanyar en aquesta primera batalla, per molt que a una proporció significativa dels catalans els pugui semblar una quimera. ¿Seria d'utilitat que Duran es passés ara a l'independentisme? No, la qüestió és que Duran doni suport al dret a decidir, que és el que ja està fent. Tot el contrari, el que convé és que Duran es mantingui en la comissió d'exteriors del Congrés i que, representant l'estat espanyol, es vegi amb tants dignataris internacionals com pugui.
La segona clau la tenen els dirigents espanyols, que es veuran obligats a reaccionar quan la imatge d'Espanya a l'estranger es deteriori excessivament. En aquell moment, que, insisteixo, no considero gaire llunyà, Madrid tindrà dues opcions: pactar un arranjament prou satisfactori per les inquietuds catalanes, o no fer-ho i decidir que la solució a tot aquest enrenou és "més Espanya".
Duran està demanant a Rajoy que ofereixi un pacte i Navarro està tractant de convèncer els socialistes espanyols de la necessitat de construir-lo. Si Madrid es deixa convèncer que un pacte és el mal menor, sotmetre'l a "una consulta negociada i legal" serà el següent pas, i no tinc cap dubte que els catalans, amb Duran o sense ell, el votarem. Som pactistes i els trencaments ens fan pànic. El resultat decebrà els independentistes, però l'haurem d'acatar, i només els nostres fills tindran dret a revisar-lo.
Ara bé, és molt probable que Madrid no ofereixi res mínimament acceptable; en part perquè l'opinió pública espanyola s'hi oposarà i en part perquè la situació econòmica de l'estat espanyol ho farà molt difícil. En aquell cas, Madrid haurà utilitzat la segona clau, perquè obligarà als catalans a triar entre "tot o res".
Serà en aquell moment que els Duran (i els Navarro) no tindran altra opció que decantar-se i quedarà clar que ells tenen la tercera clau, perquè en aquell moment (i només en aquell moment), Duran (i Navarro) seran creïbles adoptant -a contracor- una posició extrema. La independència necessita que en aquell moment Duran (i Navarro) puguin dir que ells no eren independentistes, que van fer els possibles per evitar la ruptura, però que no els han deixat cap altra opció. Perquè la independència requereix que hi votin a favor els catalans que se senten catalans però no només catalans, i els catalans que se senten potser més espanyols que catalans, però que volen el millor per als seus fills, i els catalans que votaven el PP perquè havia estat un partit d'impostos baixos... molta gent que només votarà independència si els fan veure que no hi ha cap altra opció, molta gent que sempre ha sospitat que Catalunya aniria millor sense Espanya, però a qui els dol, o els avergonyeix, o els fa por reconèixer-ho. Ara és massa aviat per demanar-los que es comprometin.
