En defensa de Murdoch
Avís: aquesta columna és una defensa de Rupert Murdoch. Fet i fet, durant les últimes dècades ha estat beneficiós per a la premsa: l'ha mantingut viva, vigorosa, sorollosa i influent. Sense ell a hores d'ara la indústria periodística britànica potser hauria desaparegut completament. El que m'empeny a defensar-lo és, en part, el fet que tothom fiqui cullerada en l'escàndol de les escoltes il·legals, com si aquests abusos fossin una pràctica exclusiva de News International (ja ho veurem) i com si això no s'hagués fet amb la complicitat de sectors significatius de l'elit britànica. També m'hi empeny el temps que vaig passar amb Murdoch fa 21 anys, quan escrivia la seva ressenya biogràfica per a The New York Times Magazine , i la forta impressió que em va causar aleshores.
Abans, però, d'explicar per què, uns quants aclariments. En primer lloc, les escoltes són indefensables i il·legals, per descomptat. En segon lloc, Fox News, la cadena televisiva nord-americana creada per Murdoch, amb la seva estrident demagògia de dretes disfressada d'informació, ha contribuït molt a la polarització de la política nord-americana, a l'erosió del debat raonat, al descrèdit de la raó mateixa i a la consegüent paràlisi de Washington. En tercer lloc, no estic d'acord amb les opinions de Murdoch en moltes qüestions -des del canvi climàtic fins al Pròxim Orient-, en les quals la seva influència no ha ajudat gens.
Per tant, com és que, tot i així, l'admiro? El primer motiu és l'evident aversió que sent per les elits, els cercles exclusius, els càrtels, el que ell denomina els "accents anglesos estrangulats"; en resum, per tot el que constitueix un obstacle per a l'esforç agosarat i l'agitació. La seva afició a un periodisme en què tot s'hi val és un dels motius pels quals la premsa britànica és una de les més agressives del món. Això és bo per a unes societats lliures. Murdoch em va dir una vegada: "Quan el 1968 vaig arribar a la Gran Bretanya, vaig descobrir que era molt difícil que els de dalt de l'escala social treballessin un dia sencer. Jo, com a australià, només havia de treballar 8 o 10 hores al dia, 48 setmanes a l'any, i aconseguia tot el que volia".
Així doncs, a partir del 1969 li va resultar força fàcil anar acumulant els tresors dels mitjans de comunicació. Sempre ha mostrat una lleialtat ferotge pels seus col·laboradors -com fa amb Rebekah Brooks, la directora de News International , ara en el punt de mira- i ha invertit munts de diners en diaris importants, com The Times , que, si no, haurien desaparegut.
La segona cosa que admiro d'ell és aquesta resolució arriscada i plena de visió de futur que l'ha fet avançar-se a tothom mentre la indústria periodística es transformava a causa de la globalització i la digitalització. La capacitat d'anticipar-se als fets és el que l'ha portat des dels modestos diaris que va heretar del seu pare a Adelaida fins a la direcció d'una empresa amb uns ingressos anuals de 33.000 milions de dòlars.
Sí, ha comès errors: MySpace, la xarxa social que s'acaba de vendre per només una petita part del preu de compra, n'és un. Però jo em fixaria en la seva trajectòria en conjunt. Va apostar molt per la televisió via satèl·lit, en les oportunitats que els esports ofereixen als mitjans de comunicació globals, i per la combinació de televisió, edició, espectacles, premsa escrita i internet. British Sky Broadcasting i la Fox són grans empreses creades del no-res i contra tots els pronòstics.
A Murdoch li agrada dir: "No busquem una quota de mercat. Creem el mercat". Com és natural, el seu èxit li ha valgut l'enveja de molta gent i, per aquest motiu, li han adjudicat la imatge d'ogre, a l'estil del Ciutadà Kane. (Murdoch hauria subscrit les paraules de Kane, quan a la pel·lícula li pregunten com van els negocis a Europa i contesta: "Amb moltes dificultats!") El seu èxit ha suscitat el doble d'enveja a la Gran Bretanya, perquè aquí serà sempre el nouvingut arribat dels antípodes. (En realitat, als Estats Units no tenen nouvinguts.)
The Times , un diari que m'agrada llegir des que l'estiu passat em vaig instal·lar a Londres, m'ha impressionat per la gran atenció que dedica a la informació internacional, l'agosarada decisió d'introduir un mur de pagament en l'edició digital (sí, cal pagar la feina que fan els periodistes) i la sinceritat del diari que dirigeix James Harding. The Telegraph a la dreta i The Guardian a l'esquerra no són tan sincers.
Afirmo categòricament que British Sky Broadcasting no és la Fox. És un canal variat amb alguns programes nous força seriosos. En conjunt, sense Murdoch el panorama dels mitjans de comunicació britànics s'empobriria molt. La victòria que va obtenir sobre els sindicats a Wapping va ser decisiva per a la vitalitat de la premsa escrita. Es va quedar The Times quan tothom li deia que era una bogeria. Murdoch tenia raó. Li encanten les exclusives, li encanten les baralles, i tant el Wall Street Journal com The Times demostren que amb ell als periodistes seriosos els poden anar molt bé les coses.
Però ara Murdoch té problemes. La compra de la totalitat de British Sky Broadcasting depèn de la seva capacitat de convèncer les autoritats britàniques que la gestió de News Corporation és digna de confiança. Segurament haurà de sacrificar Brooks per aconseguir-ho. Els polítics que l'adulaven ara en diuen fàstics. El primer ministre, David Cameron, està incòmode. Tant Murdoch com el seu astut fill James (d'idees més centristes) segueixen lluitant. M'hi jugo qualsevol cosa que se'n sortiran. Quan li vaig preguntar a Murdoch quin era el secret de la televisió, em va contestar: "Enterra els errors". Aquest home és una força de la naturalesa i, amb algunes reserves, les seves incansables innovacions han estat beneficioses per als mitjans de comunicació i per a un món més obert.
