En defensa del periodisme enfadat
BarcelonaSi fa uns dies els parlava d’una periodista del Washington Post, Felicia Somnez, per plantejar-los el dilema sobre si algú que havia declarat ser víctima d’una agressió sexual podia informar sobre agressions sexuals, avui els proposo viatjar a Austràlia per seguir explorant aquesta qüestió. Samantha Maiden és una de les periodistes que ha liderat l’exposició de casos d’assetjament sexual en la política del país. Un altre veterà de la premsa d’allà, Aaron Patrick, va firmar un d’aquells articles amb la inequívoca missió de trinxar un personatge a partir d’escollir alguna anècdota d’infantesa o joventut i elevar-la a estatus de categoria condemnatòria. El que fa El Mundo quasi cada diumenge, per entendre’ns. Però vet aquí que si l’objectiu de l’article de Patrick era denigrar Maiden en l’arena pública, el tret els ha sortit per la culata: n’ha sortit reforçada, amb suports entre la professió i a les xarxes.
La peça explicava com el periodisme “activista” i “enfadat” d’unes reporteres havia complicat la vida al primer ministre australià. I posava en dubte que algú afectat directament per una causa pugui cobrir de manera equànime una matèria. Però és que dècades i dècades de domini masculí a les redaccions s’han saldat amb un balanç tebi: els mitjans durant molts anys no van ser una força de canvi contra una de les principals desigualtats que pateix el món. Esclar que estan enfadades. I tenen tot el dret d’utilitzar els recursos del periodisme per assenyalar aquelles àrees que un poder eminentment patriarcal s’entesta en mantenir en la foscor. El que no s’hi val és omplir-se la boca amb el concepte de servei públic, quan es tracta d’afavorir la línia editorial del teu mitjà, i bandejar la resta com a “activisme”. És irrellevant si el periodisme és amable o enfadat: el que importa és que sigui rigorós.
