Dijous, a l'edició de sobretaula de Sálvame , es van produir unes escenes dignes de la degeneració més absoluta dels col·laboradors televisius. No parlo d'exdones de toreros que s'han convertit en portaveus de la consciència social de barri mentre es destrossen la cara en clíniques de luxe. No em refereixo a aquests titelles de la faràndula que presumeixen de ser comentaristes de societat. No vull dir els residus de Gran Hermano que s'agafen a la mamella de Telecinco. Parlo de dones que durant un temps es feien respectar exercint l'ofici de narrar una crònica social que ara és una autèntica deixalla. La periodista Joana Morillas entrava per telèfon plorant perquè el dia anterior havia participat poc en el programa i tenia por que l'acomiadessin. Es justificava dient que li havia vingut la regla i que es trobava malament, i que li faria molta pena perdre la cadira per una qüestió fisiològica tan injusta. Jorge Javier Vázquez va aprofitar l'instant per generar tema de debat al voltant de la col·laboradora "que tiene el mes". Chelo García Cortés, comprenent el drama de la companya, explicava que a ella la regla li va venir als 11 anys i se li va retirar als 45. Ho explicava tranquil·la pensant que ella tenia la sort de no haver de patir el suplici que estava explicant Morillas. Belén Esteban gestionava la crisi preguntant directament al director del programa si acomiadarien la col·laboradora per tenir la regla i no rendir prou en directe.

Joana Morillas seguia somicant per antena, presa del pànic. L'aterrava la idea de ser acomiadada. S'arrossegava suplicant la continuïtat. S'humiliava pidolant una nova oportunitat. Mentrestant, al plató, s'explicaven anècdotes de menstruació absolutament retrògrades. Es valorava la menstruació com un inconvenient que pateixen les dones, que les minva i les incapacita. Disculpin les molèsties, però és que em va semblar que era un article per fer-ne sang.