Eco sense eco

Des del seu traspàs dissabte passat, 20 de febrer, s’han dit moltes coses sobre el llegat del professor Umberto Eco. Provarem de no repetir-les. La figura d’Eco ens permet endinsar-nos en assumptes més aviat incòmodes que aquests dies han passat desapercebuts. Amb la mort de l’autor d’Apocalíptics i integrats o El nom de la rosa també s’acaba una determinada manera d’entendre la cultura i, molt especialment, la funció de la universitat. És d’això del que voldria parlar en aquest article, i no em sembla pas un tema secundari o accessori. Tampoc és -com tenen dret a sospitar- un lament gremial encobert. Començaré amb un fet al qual aquests dies s’ha donat poca -o cap- importància: Eco era un intèrpret de flauta de bec amb un nivell que podríem qualificar de professional. Els seus compositors favorits -Bach, Telemann, Loeillet i Sammartini- requereixen una perícia tècnica considerable.

Per què els explico això? La resposta és ben senzilla: perquè el que fa relativament poc formava part de la normalitat cultural ara és una raresa, per no dir una excentricitat. Arthur Schopenhauer també va ser un flautista de nivell. Friedrich Nietzsche podria haver desenvolupat una carrera com a intèrpret professional de violí o de piano; de fet, encara es conserven algunes de les seves composicions. Albert Einstein va arribar a tocar en públic, fins i tot a la televisió nord-americana. Quan es va establir a Praga, l’any 1911, va tocar amb Kafka -quina extraordinària foto perduda!- i també amb el matemàtic Georg Pick, peça clau en la formulació de la teoria de la relativitat. Heus aquí la tríada explosiva: intel·ligència, música, passió. Si volen, però, poden substituir les flautes i els violins pels pinzells, o per la poesia, o pel que creguin oportú. Venim d’un món on tot això no es considerava una forma de dispersió mental sinó, justament, la suprema manifestació de l’esperit. I donava fruits, allò. I tant, si en donava! ¿Especialització, generalisme, divulgació? La ment anodina -però astuta- d’un buròcrata ni tan sols pot arribar a pressentir de què parlem.

Avui dia L’origen de les espècies de Charles Darwin, El capital de Karl Marx o el Discurs del mètode de René Descartes, és a dir, tres de les obres més influents de tota la història de la humanitat, suspendrien irremeiablement davant de qualsevol agència de qualificació universitària. Pot semblar delirant, però és exactament així: no van aparèixer en les anomenades “publicacions d’impacte”, la característica essencial de les quals és la pura autoreferencialitat mancada del més mínim impacte real. El mateix passaria amb la decisiva i més que influent Apocalíptics i integrats : no s’ajusta de cap manera als rituals. Tècnicament, és una obra de divulgació. Per descomptat, els 14 milions d’exemplars d’ El nom de la rosa tampoc tenen cap impacte en res ni en ningú, ni tenen cap mena de valor. ¿Com s’ha arribat a aquesta situació tragicòmica? La veritat és que tot plegat tenia, inicialment, una lògica: és just i necessari avaluar la feina que fem els professors universitaris, és a dir, la docència i la recerca. Fins aquí, tothom -o gairebé tothom- hi estaria d’acord. La qüestió és una altra: com? És evident que si un expert en química orgànica escriu una bona simfonia, això no ha de servir per millorar ni empitjorar el seu currículum (a diferència, per exemple, d’una patent). Però, ¿i si la simfonia la fa un professor de musicologia? Suposo que pensaran: “Home, llavors sí”. Doncs no, s’equivoquen: aquí tothom passa pel mateix adreçador, que està pensat i dissenyat per avaluar disciplines pertanyents a les ciències empíriques. Si tanqués l’argument tot just en aquest punt això constituiria, efectivament, el lament gremial que he dit que deixaria de banda. Però resulta que la cosa no acaba pas aquí...

Aquesta inèrcia està portant a una actitud que, a llarg termini, té conseqüències catastròfiques: l’entronització de la mediocritat, camuflada sota una enganyosa especialització que, en realitat, no és res més que una enganyifa basada en articles refregits fins a l’extenuació i dades percentuals supèrflues (expressades amb gràfiques, que muden molt). Tot plegat traeix la funció essencial de la universitat però -ai- resulta imprescindible per cobrar els sexennis. És així de sòrdid, i té una traducció col·lectiva més gran del que sembla, en la mesura que la universitat és una peça més de l’engranatge social. L’obra d’Umberto Eco és heterogènia, brillant i variadíssima. Constitueix, avui, el mirall que delata el seu trist revers burocratitzat.