La rivalitat entre Cuatro i La Sexta s'ha exemplificat en els darrers mesos amb la pugna per tenir Pedro García Aguado a la graella. L'exjugador de waterpolo és el presentador d'Hermano mayor , el reality que en diuen de "superació personal". Es tracta de redreçar adolescents violents i pseudodelinqüents en una sessió televisiva exprés. Educació-ficció. Després d'unes quantes temporades a Cuatro, Aguado va rebre una oferta econòmica més bona de La Sexta i la va acceptar. Setmanes més tard, i a cop de talonari, Cuatro ha recuperat el seu ensinistrador de salvatges humans. Fins i tot ha pagat la clàusula de cancel·lació del contracte amb La Sexta. Sorprèn que en una època en què les televisions han de retallar, afinar molt bé el tret de cada estrena i no malbaratar es disputin un presentador no professional trencant la guardiola. No ha passat amb gaires estrelles televisives en els darrers temps. Què té el format que el fa tan suculent? D'entrada el conflicte. Tenyit sobretot d'un drama familiar molt estripat. Utilitzen famílies tan erosionades per la desgràcia i l'odi que no els cal fingir gaire. La càmera actua com a detonant de baralles familiars que s'han repetit centenars de vegades en la intimitat. Què implica, doncs, la presència de la càmera? Que una família desnonada emocionalment se senti, de cop, estimada. Tenen la sensació que Hermano mayor és la seva darrera oportunitat perquè els observin, els escoltin i els ajudin. Per això mostren de manera tan desacomplexada les seves misèries. Ho fan enganyats pel mateix format: han vist a la pantalla que allò cura i purga el dolor que fa anys que arrosseguen. Però la tele és només el miratge, el xou que pessiga unes quantes setmanes de les seves vides. Després els deixa anar. Un engranatge perfecte televisivament parlant que s'ha erigit com a imprescindible. En diuen "superació personal", però l'únic que ho ha aconseguit és el mateix Aguado.