Romeva, truca a la Colau
RELAT. La suspensió de la conselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat posa de manifest una visió prou curiosa del dret i la democràcia. La decisió del Tribunal Constitucional no té a veure amb el càrrec i les atribucions de Raül Romeva, sinó que es fixa en les seves intencions: es dóna per descomptat que Romeva no només farà acció exterior, sinó que ho farà d’acord amb les consignes del govern sobiranista del qual forma part. Es tracta, doncs, d’una decisió preventiva (la qual cosa ja és prou anòmala!). Però és que la suspensió també dóna a entendre que Romeva no pot executar el mandat pel qual va ser elegit. És a dir, que el que és inconstitucional -i, per tant, il·legal-és el programa electoral amb què Junts pel Sí va guanyar les eleccions del 27-S. És obvi que aquesta manera d’entendre la democràcia ens porta a un atzucac, a menys que l’electorat català vegi la llum i s’oblidi del sobiranisme. Però el govern Puigdemont, optimista militant, creu que l’enrocament espanyol li va a favor, ja que de moment no estem en una batalla política, sinó verbal. L’actitud del govern en funcions de Mariano Rajoy alimenta el relat que més interessa als sobiranistes: l’acarament entre legalitat constitucional i legitimitat democràtica. Els votants convertits en còmplices. El sufragi, en si mateix, convertit en delicte.
BARCELONA. És cert que el conseller d’Exteriors ho tindrà més complicat per fer la seva feina, ara que oficialment està suspès en les seves funcions. Però cal dir que, des de la seva presa de possessió, Romeva ja estava patint el setge de la diplomàcia espanyola, com els seus antecessors. (La Generalitat gasta menys diners muntant actes diplomàtics que el ministeri boicotejant-los.) Abans de conèixer la decisió del TC, el conseller ja era conscient que difícilment podria ser rebut oficialment per cap dels seus -diguem-ne- homòlegs. Però si Romeva no es fa un lloc en l’escena diplomàtica, perdrà rang i rellevància; la diplomàcia catalana ha de tirar d’imaginació per fer-se present al món, i especialment a la Unió Europea. Imaginació i eines: les que siguin. I resulta que en tenim una de molt important: Barcelona. La capital catalana no només és una ciutat amb un enorme potencial i projecció. A més, té una tradició diplomàtica consolidada, herència de mandats anteriors. La direcció general de Relacions Internacionals i Cooperació, que depèn del tinent d’alcalde Pisarello, gestiona la presència de la ciutat en desenes d’organismes internacionals, manté delegacions i acords amb grans ciutats dels cinc continents i col·labora amb moltes entitats d’abast mundial que tenen seu a Barcelona. No dubto que l’actual equip de govern municipal estarà encantat d’obrir portes a la nova diplomàcia catalana, de coordinar estratègies i de fer possible, entre uns i altres, que tinguem una veu potent al món. Si jo fos Raül Romeva, no trigaria gaire a trucar a Ada Colau i posar-li damunt la taula un conveni amb tots els ets i uts. I planejar junts el primer viatge oficial.
