19/02/2016

Contra la cultura del ‘resort’

2 min

L’economia global del lleure fa temps que ronda Catalunya. Impulsats per la potència turística, la ubicació i el clima del país, inversors internacionals d’arreu del món tempten els diferents governs per implantar al territori recintes que integrin turisme de convencions, oferta hotelera, espectacles i joc. Primer va ser l’Eurovegas, després el BCN World. Amb l’aparició de nous inversors capitanejats per la franquícia Hard Rock, aquests dies es torna a discutir un projecte que busca destí als terrenys de La Caixa situats entre Port Aventura, un camp de golf i el futur Ferrari World al camp de Tarragona. Avui, molt rebaixats els excessos dels seus predecessors, el projecte té com a nom provisional Centre Turístic Integrat, inspirat en iniciatives similars que, arreu del món, tenen com a referents Singapur, Macau o Las Vegas.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha molts motius per oposar-se a aquest tipus de projecte. Primer, per una qüestió de model econòmic. Aquests projectes creen llocs de treball precaris i poc qualificats que no resolen problemes econòmics estructurals. Són inversions que busquen rendiment immediat sense generar valor afegit ni vincular-se amb la indústria o el sistema educatiu existents. És diner que busca diner ràpid, sense solidificar ni construir projectes a llarg termini basats en la innovació científica, tecnològica i cultural.

Són també recintes encapsulats en el territori, basats en el model resort que, amb exempcions legals i fiscals, estan totalment desvinculats del seu entorn més immediat. Just en el moment en què es tramita la futura llei d’arquitectura, que reconeix la importància del patrimoni cultural i social de Catalunya i destaca el paper de l’arquitectura com a bé fonamental per al benestar personal i la cohesió social, es dóna suport a una iniciativa aliena a la nostra història, i que és més còpia que model.

Són propostes que insisteixen en el monocultiu turístic, que ens fa cada vegada més dependents d’una sola indústria que, arreu, ja mostra signes d’esgotament. El turisme reposa en l’explotació de recursos finits. Un cop exhaurits, ningú ens els tornarà. Pensem en la destrucció de la costa.

Són, finalment, iniciatives que en major o menor mesura acaben depenent del joc. Els inversors actuals ja han advertit que sense un o dos casinos es retiraran del projecte. Més enllà dels problemes associats als casinos (ludopaties, blanqueig de diners, prostitució), el joc és el símbol de la confiança en l’atzar i, com a tal, és l’antítesi de l’educació i la meritocràcia.

És cert que és tot un repte repensar el desenvolupament econòmic i territorial d’un país en l’era postindustrial, en un entorn de crisi i un context global en què els governs han perdut sobirania enfront d’actors econòmics globals. Però costa de pensar que aquest sigui l’únic model possible. I això no és un argument de la CUP, sinó de grans empresaris del país que temen que Catalunya es converteixi en el gran balneari del sud i en el principal parc de lleure d’Europa.

stats