L’OBSERVADORA

La fi del “fer veure que...”

Després d’anys d’un esforçat fer veure, de fer veure que “tot és possible”, de fer veure que tot es faria “com sempre”, de fer veure que els costos no serien insuportables, la majoria del sobiranisme ha arribat al cap del carrer, i això és una gran notícia. És un bon moment quan s’esfuma la por de llegir la realitat, quan es parla sense por a la reacció del cor dels guardians de l’ortodòxia i s’afronta el risc d’explorar vies polítiques amb una aproximació escèptica però sense l’abús de l’èpica.

Aquesta setmana, la ficció d’unitat estratègica entre els partits sobiranistes s’ha esbudellat públicament en seu parlamentària, i ha deixat el president de la Generalitat sincerament consternat pel que interpreta com una traïció i donant per acabat el seu mandat. Torra no ha obtingut el suport dels seus socis per mantenir l’escó i ho ha llegit com una deslleialtat a la institució i no com una sanció a la seva actuació simbòlica amb la pancarta de Palau, que derivaria en la paràlisi parlamentària. Torra, que podia haver fet fora ERC del Govern com li demanaven alguns diputats, no ho ha fet i s’ha guiat, aquest cop també, per la lectura que la història pugui fer dels seus actes polítics sobre la unitat d’acció. L’activista no es vol permetre un gest que pugui ser interpretat en clau partidista, i també sap que JxCat i ERC estan condemnats a disputar-se l’hegemonia però també a treballar junts després de les eleccions.

Quim Torra s’ha reservat l’anunci de la data electoral per després de l’aprovació dels pressupostos. Marca així un calendari obert, que pot saltar pels aires amb la sentència del TS per desobediència, i condicionat a una aprovació de pressupostos que pot trigar entre dos i tres mesos, la qual cosa situa la convocatòria a les urnes a partir del mes de juny.

La fotografia del Govern partit per la meitat al Parlament escenifica el final del Procés més enllà de l’octubre del 2017, però no el final del sobiranisme. De fet, el sobiranisme té més futur avui -acceptant que les seves úniques eines són les urnes i la negociació- que temptat per una fugida endavant o el xoc permanent contra l’Estat infravalorant la diferència de forces.

La satisfacció que ha provocat en l’oposició i la premsa de Madrid l’explosió del govern Torra és prematura, com ho demostra la desorientació de la Moncloa, que s’ha vist obligada a corregir-se en menys de 24 hores. L’equip de Pedro Sánchez, amb la vicepresidenta Carmen Calvo a una banda i el cap de gabinet Iván Redondo a l’altra, ha hagut de rectificar-se públicament per haver oblidat que l’estabilitat de la legislatura depèn dels independentistes d’ERC i haver tirat pel dret. Com afirma el vicepresident del Govern en una entrevista a l’ARA, ERC ha fet valer que el suport és únicament a la investidura i que la negociació dels pressupostos haurà de tenir contrapartides visibles i comptables. D’entrada, el reconeixement de l’independentisme com un actor polític respectat pel camp constitucionalista que permeti consolidar un nou escenari polític que no externalitzi el gran problema d’Espanya als jutjats.

La negativa inicial de Sánchez a reunir-se amb el president Torra era un torpede a la línia de flotació de la campanya republicana a Catalunya. Sánchez regalava la confirmació del temor als que consideren impossible un avenç negociador amb el govern del PSOE i Unides Podem, i posava en safata de plata la campanya a les veus més reticents de JxCat, que temen que implicar-se en una negociació en la qual no confien acabi arrossegant-los a una estratègia que podrien arribar a compartir, però que veuen amb reserves i que està liderada per ERC.

L’expectativa d’eleccions a Catalunya tindrà l’avantatge de clarificar el panorama del món postconvergent. Les decisions que no s’han pres en els darrers dos anys per la profunditat de les discrepàncies internes, per les dificultats del lideratge des de l’exili i pel desinterès per la vida de partit, es precipitaran. Elsa Artadi, en una entrevista dissabte a l’ARA, parlava de la necessitat de “posar ordre” en aquest espai per part del president Puigdemont. La seva personalitat i el seu bagatge han impedit que els crítics hagin fet un pas endavant mentre lamentaven que a Waterloo no es prenguessin decisions sobre la renovació dels lideratges. Ara caldrà, si més no, un delfí (home o dona) que vagi a la llista de número dos i marqui la línia de futur. Les properes setmanes veurem si es consolida l’espai de Poblet com una escissió del PDECat i llegirem l’autocrítica d’alguns actors. És el cas de Marta Pascal, que en un llibre prologat pel lehendakari Urkullu publicarà les seves profundes diferències amb el puigdemontisme. No hi ha dubte que l’espai necessita ordenar-se ideològicament i estratègicament, però s’equivocarà qui pensi que Convergència pot reviure. La feina de reconstrucció d’un espai avui tan atomitzat sembla titànica, però, com diu una veu autoritzada, “¿algú creu que amb en Duran era fàcil?”