El delicat equilibri de la fórmula Mas per sobreviure a la crisi
Per a un observador poc avesat a les subtilitats de la política catalana, l'espectacle que va oferir ahir CiU podria ser percebut com un gran exercici d'incoherència. ¿Com es pot, en un mateix dia, anar de bracet del PP a Madrid per aprovar un paquet econòmic de gran abast (llei d'estabilitat pressupostària, reforma laboral i amnistia fiscal) i d'ERC a Barcelona per accelerar el pacte fiscal? Doncs aquesta és la fórmula que la nova CiU ha interioritzat com l'única per fer viable el difícil repte que s'ha marcat: fer compatible el seu precari dia a dia financer amb l'horitzó d'una sobirania fiscal que, segons la majoria d'experts, resoldrà d'una vegada l'escanyament econòmic que pateix Catalunya a causa del drenatge de recursos per part de l'estat espanyol. És una fórmula que té els seus riscos, perquè, tal com es va veure ahir al Parlament, si el PP català decideix fer pinya amb l'esquerra en qüestions claus, li pot complicar molt la vida al Govern.
En tot cas, es tracta d'un punt d'inflexió respecte al precedent més immediat de l'entesa CiU-PP, que va ser el pacte del Majestic. En aquell moment, Jordi Pujol va intercanviar suports amb el PP: jo te'n dono allà i tu me'n dones aquí. Artur Mas ha intentat fugir d'aquest escenari des del primer dia (tot i que els fets són inapel·lables i el catàleg d'acords amb el PP és molt ampli, massa per a alguns sectors de CDC) però sempre ha volgut deixar una porta oberta. I aquesta porta la va fer servir ahir per marcar perfil nacional, i de passada evitar una derrota parlamentària.
El temps dirà fins quan serà compatible aquesta combinació de pragmatisme econòmic a Madrid i sobiranisme a Catalunya. Avui el PP català està molest, però demà pot ser ERC la que se senti estafada si CiU aigualeix la proposta de pacte fiscal per sumar-hi el PSC. En aquest delicat equilibri es mou un Mas que cada dia ha de mirar si té prou diners a la caixa per obrir la persiana de la Generalitat.
